Una de les caracteristiques d'identitat mes important dels valencians es la seua llengua, una llengua qüestionada i llargament atacada. El tot poderos castellà l'arracona des de les comarques interiors cap a la costa, en un proces de centuries, al mateix temps que uns atres dos fenomens nous s'afigen ad este, com son: la creixent immigracio dels anys 60 i 70 i el prestigi de la llengua dels castellans (que si be ya veniem patint-lo des d'antic, ara el fenomen s'agreuja a l'arribar a les classes miges, no a soles a la noblea com en temps antics), senyors i vencedors (a l'hora que els amos dels nous mijos de comunicacio de masses, que tambe han influit poderosament en eixe prestigi del que parlem); este prestigi es una de les causes principals que fa que la nostra llengua estiga en clar retroces.
Podem trobar-nos d'esta forma en dos situacions tipiques que provenen d'este prestigi que ha alcançat el castellà. L'una nos la trobem quan s'ensenya als fills en castellà, "porque es mas fino", "con el castellano se puede viajar", "l'atra ya la dependra en el carrer", i milanta mil excuses com estes.
L'atra situacio es produix quan es troben un valenciaparlant i un castellaparlant (que enten el valencià), puix be el valencià acabarà parlant en castellà (i no me val aixo de que ho fa per educacio, per la mateixa educacio li hauria de parlar ad ell en valencià ya que està en sa casa), una prova de la debilitat i l'inseguritat que patim, i tenim a l'hora d'usar la nostra llengua.
Em poden acusar de chauviniste (se que ho faran), al defendre que es parle sempre en valencià, pero a soles en una actitut ferma podrem invertir la tendencia negativa de l'us social de la llengua valenciana.
Si el castellaparlant em diu que es de fora de Valencia (que com ya hem quedat es el nom mes adequat per a la nostra nacio), llavors li parlare en castellà, pero aço es per la meua bona educacio, perque si este bon senyor se'n va a qualsevol païs d'Europa i preten que l'entenguen en castellà ho te molt clar, ya que si no depren la llengua d'eixe lloc (o be te algunes nocions d'angles, que pareix ser la llengua internacional per excelencia), no podra fer-se entendre.
Se que m'acusaran dient que estem tots en Espanya i devem usar la llengua oficial. Si, oficial per la força de les armes, des d'un 25 d'Abril de 1707, en Almansa. Fins ad eixe moment no fon oficial. I ara es cooficial en la llengua Valenciana. I no cal entrar a parlar de la confusio entre castellà i espanyol.
Estic segur que protestaran mes els de casa meua (els d'aci de Valencia) que els forasters, que segur que son mes tolerants i entendran que la gent d'aci, els devem parlar en valencià encara que no el parlen, perque no sabem que no son d'aci, i lo mes normal es parlar la nostra llengua, fins que averigüem que son de fora, i fem tot lo que considerem oportu per a poder entendre’ns.
Un atre punt d'arraconament del valencià, al que se li dona manco importancia, es al conflicte que des de fa cent anys s'ha desenrollat, per absorbir i substituir la nostra llengua per una atra molt pareguda, estic referint-me, com hauran endivinat, al catala.
Este conflicte ha fet que molts valenciaparlants o fills de valenciaparlants es passen al castellà, perque no els crea problemes (sobre tot en la Ciutat de Valencia i en les atres gran viles de la nacio, Alacant i en menor grau en Castello), els dona igual el conflicte (com a conseqüencia de la poca conciencia nacional que tenim).
Yo crec que els valencians que es precien de valencians no han de caure en este joc i informar-se, i llegir sobre l'identitat de sa llengua. Hui per hui les uniques normes valides per a la llengua valenciana, de les tres que es coneixen, son les normes d'El Puig o de la Real Academia de Cultura Valenciana.
L'atac del catala es mes sotil per dos raons, per la semblança de les dos llengues, i per un segon factor molt mes important i que afecta a l'anterior: la normativisacio del catala feta en base als nostres classics i a la colaboracio desinteressada i franca d'eminents filolecs valencians que ajudaren a construir una llengua sense passat lliterari (be, ara contant en els nostres classics si que ne tenen).
En el sigle XIX es creïa que el catala era un dialecte del provençal, i hui en dia en el sigle XX, encara hi ha qui continúa defenent esta teoria.
La millor manera d'evitar-ho (que nos absorbixquen, tant cultural com politicament) es conrear el nostre idioma, saber d'a on ve, tindre raons per a diferenciar-lo d'uns atres idiomes, a l'hora que corroborem la seua autenticitat i independencia. Tots estos arguments son els que pretenc donar a continuacio ad eixos nous valencianistes que em llegiu.
Bibliografia.
Adlert i Noguerol, Miquel. En defensa de la llengua valenciana. Del Senia al Segura. Valencia, 1977(existix reedicio d’esta obra en el llibre El pensament valencianiste de Miquel Adlert, editat per L’oronella).
Angeles Castello, Josep . Fundamentacio Metodologica de la llengua valenciana. Serie Fil.nº .RACV. Valencia, 1990
Col. Valldaura.Doctrina sobre la llengua valenciana.Valencia.1992.
Costa i Català, Joan. Desperta Ferro. E.N.V. Valencia, 1988
Cremades i Marco, Francesc de Borja. La llengua Valenciana en perill. G.A.V.Valencia,1982
Lanuza Ortuño, Chimo. Del prestigi de la llengua. Lo Rat penat. Valencia, 1992.
Ramos, Vicent . Pancatalanismo entre valencianos.Valencia.1978
Podem trobar-nos d'esta forma en dos situacions tipiques que provenen d'este prestigi que ha alcançat el castellà. L'una nos la trobem quan s'ensenya als fills en castellà, "porque es mas fino", "con el castellano se puede viajar", "l'atra ya la dependra en el carrer", i milanta mil excuses com estes.
L'atra situacio es produix quan es troben un valenciaparlant i un castellaparlant (que enten el valencià), puix be el valencià acabarà parlant en castellà (i no me val aixo de que ho fa per educacio, per la mateixa educacio li hauria de parlar ad ell en valencià ya que està en sa casa), una prova de la debilitat i l'inseguritat que patim, i tenim a l'hora d'usar la nostra llengua.
Em poden acusar de chauviniste (se que ho faran), al defendre que es parle sempre en valencià, pero a soles en una actitut ferma podrem invertir la tendencia negativa de l'us social de la llengua valenciana.
Si el castellaparlant em diu que es de fora de Valencia (que com ya hem quedat es el nom mes adequat per a la nostra nacio), llavors li parlare en castellà, pero aço es per la meua bona educacio, perque si este bon senyor se'n va a qualsevol païs d'Europa i preten que l'entenguen en castellà ho te molt clar, ya que si no depren la llengua d'eixe lloc (o be te algunes nocions d'angles, que pareix ser la llengua internacional per excelencia), no podra fer-se entendre.
Se que m'acusaran dient que estem tots en Espanya i devem usar la llengua oficial. Si, oficial per la força de les armes, des d'un 25 d'Abril de 1707, en Almansa. Fins ad eixe moment no fon oficial. I ara es cooficial en la llengua Valenciana. I no cal entrar a parlar de la confusio entre castellà i espanyol.
Estic segur que protestaran mes els de casa meua (els d'aci de Valencia) que els forasters, que segur que son mes tolerants i entendran que la gent d'aci, els devem parlar en valencià encara que no el parlen, perque no sabem que no son d'aci, i lo mes normal es parlar la nostra llengua, fins que averigüem que son de fora, i fem tot lo que considerem oportu per a poder entendre’ns.
Un atre punt d'arraconament del valencià, al que se li dona manco importancia, es al conflicte que des de fa cent anys s'ha desenrollat, per absorbir i substituir la nostra llengua per una atra molt pareguda, estic referint-me, com hauran endivinat, al catala.
Este conflicte ha fet que molts valenciaparlants o fills de valenciaparlants es passen al castellà, perque no els crea problemes (sobre tot en la Ciutat de Valencia i en les atres gran viles de la nacio, Alacant i en menor grau en Castello), els dona igual el conflicte (com a conseqüencia de la poca conciencia nacional que tenim).
Yo crec que els valencians que es precien de valencians no han de caure en este joc i informar-se, i llegir sobre l'identitat de sa llengua. Hui per hui les uniques normes valides per a la llengua valenciana, de les tres que es coneixen, son les normes d'El Puig o de la Real Academia de Cultura Valenciana.
L'atac del catala es mes sotil per dos raons, per la semblança de les dos llengues, i per un segon factor molt mes important i que afecta a l'anterior: la normativisacio del catala feta en base als nostres classics i a la colaboracio desinteressada i franca d'eminents filolecs valencians que ajudaren a construir una llengua sense passat lliterari (be, ara contant en els nostres classics si que ne tenen).
En el sigle XIX es creïa que el catala era un dialecte del provençal, i hui en dia en el sigle XX, encara hi ha qui continúa defenent esta teoria.
La millor manera d'evitar-ho (que nos absorbixquen, tant cultural com politicament) es conrear el nostre idioma, saber d'a on ve, tindre raons per a diferenciar-lo d'uns atres idiomes, a l'hora que corroborem la seua autenticitat i independencia. Tots estos arguments son els que pretenc donar a continuacio ad eixos nous valencianistes que em llegiu.
Bibliografia.
Adlert i Noguerol, Miquel. En defensa de la llengua valenciana. Del Senia al Segura. Valencia, 1977(existix reedicio d’esta obra en el llibre El pensament valencianiste de Miquel Adlert, editat per L’oronella).
Angeles Castello, Josep . Fundamentacio Metodologica de la llengua valenciana. Serie Fil.nº .RACV. Valencia, 1990
Col. Valldaura.Doctrina sobre la llengua valenciana.Valencia.1992.
Costa i Català, Joan. Desperta Ferro. E.N.V. Valencia, 1988
Cremades i Marco, Francesc de Borja. La llengua Valenciana en perill. G.A.V.Valencia,1982
Lanuza Ortuño, Chimo. Del prestigi de la llengua. Lo Rat penat. Valencia, 1992.
Ramos, Vicent . Pancatalanismo entre valencianos.Valencia.1978
