Escomencem parlant del ibers, el poble que vivia aci ans de la vinguda del romans, pareix ser que el proces conegut com a romanisacio durà aproximadament 1000 anys, al cap del qual els ibers estaven totalment romanisats, i a soles quedava de la seua llengua alguns vocables en el llati vulgar que usaven.
Aci en lo que hui es coneix com a Valencia, no tinguerem apenes influencies celtes, poble centreuropeu que arribà a dominar casi tota Europa i misteriosament va retrocedir davant dels pobles gots. Per acabar despres reduits a uns pocs territoris arraconats pels romans. Els celtes invadiren entre uns atres territoris lo que hui es coneix com la Catalunya Vella. Este poble no s'assentà en Lleida, ni en Tortosa, com tampoc ho feu aci en Valencia. En aço lo que vinc a dir es que les possibles influencies d'este poble no es deixaren sentir aci, aço ya comporta un element diferenciador important entre els valencians i els catalans propiament dits (em referixc als que formaven part dels primitius comtats catalans, i no als que hui en dia es solen dir catalans, els temps canvien).
L’Imperi Romà despres de completar el proces ans mentat, va arrelar fortament entre els ibero-romans, fins al punt de donar figures lliteraries i filosofiques, i com no, tambe emperadors. Est imperi s’agotà i frut de la relaxacio de les costums, i pot ser de l’expansio del cristianisme (moviment religios que seria fonamental a la llarga per a conservar el romanç en les terres valencianes baix l’Islam) es produiren una serie d’invasions de pobles germanics, a nosatres el que nos tocà en gracia fon el Visigot, puix be fruit d’estes invasions es desfeu l’Imperi. Tambe es de destacar que part dels territoris que hui formen Valencia, estigueren en aquells anys baix el domini de Bisanci (la part de l’Imperi Romà que havia subsistit, el d’Orient) . No s’han investigat les possibles consequencies que este domini pogue eixercir.
Els Visigots conseguixen dominar tota la pell de bou, i frut d’este domini podem parlar dels visigots-ibero-romans, esta mescolança racial basicament formada per la poblacio ibera i la romana, en algunes traces de visigots; parlava un llati vulgar fortament influenciat pel substrat iber, i modificat lexicament per l'adstrat visigot.
Les hosts islamiques a la seua arribada, no formaven un tot homogeneu, ans al contrari (i dubte molt que tots els diversos components etnics, parlaren la mateixa llengua). Com es sabut elements de raça semitica, es dir araps ne vingueren molt pocs, la major part eren de les diverses tribus berebers que parlaven llengues diferents inclus entre ells mateixos. Totes estes tribus berebers fea relativament poc de temps que havien segut conquistats per l’Islam. I es ben sabut que el nort d’Africa que fon ans Cartago, fon molt romanisat, per intentar desfer qualsevol vestigi anterior als romans (atra cosa es que ho consiguiren). Puix be, la llengua d’estos invasors nort africans estaria prou influenciada pel llati, en la qual cosa tenim un eixercit mussulma en una bona barreja etnica i cultural.
Uns atres elements etnics diferenciats que vingueren en estos nous invasors pogueren ser perses i siris. I un element important degue ser el poble jueu, (pot ser que s'incorporaren despres de l'arribada de les tropes islamiques, o be, que ya es trobaren aci), lo que està clar es que parlaven una llengua propia i acabaren parlant el romanç nomenat sefardi, en la qual cosa vullc deixar entrevore que si estos pobladors pogueren deixar la seua llengua, atres tambe. Llance una pregunta als eminents investigadors i a vosatres jovens desinquets:
- "¿Sí els jueus qué convivien aci en els mussulmans i en els cristians, pogueren dependre el romanç i deixar la seua llengua, per qué no pogueren fer lo mateix els araps que tambe conviviren en els mossaraps (encara que ne foren pocs¿?)?".
I aixina en este maremagnum llingüistic, arriben a la peninsula i pretenen impondre la seua llengua. Pero lo mes llogic es que primer es produira un proces d'aprenentage per part dels components d'est eixercit invasor, de la llengua oficial en la seua religio, l'arap. Crec que es produiria entre la poblacio (em referixc a les dos comunitats majoritaries), un proces curios que denominaria de bipermeabilitat llingüistica. En este proces, les classes altes de la comunitat subyugada intentarien dependre la llengua dels dominadors, i al mateix temps les classes baixes entre els dominadors (que ya hem dit que no necessariament parlarien arap, sino atres llengues, o be un arap molt corrupte), intentarien dependre el parlar d'eixa gran massa de gent que ya habitava en la peninsula. Molts d'estos per conveniencia es convertirien a l'Islamisme per no pagar mes tributs que el restant de la gent, pero continuarien parlant romanç, i els menys afavorits entre els mussulmans com ya he dit, deprendrien eixe romanç per a poder entendre's i comerciar en la gran massa de poblacio recentment incorporada per la conquista, si fon tal conquista i no una simple transaccio de compra venda per part del reyet visigot de tanda que es despren de son propietat en favor del seu aliat el Califa de Bagdat.
Nos trobariem en una classe alta arabisada, una classe mija composta per mercaders i muladins rics, en moltes provabilitats de ser billingües (mes be diglossics), i unes classes baixes arromançades (analfabetes en qualsevol llengua). Tambe es provable degut a la llibertat de cult que els araps propiciaren, que hi haguera religiosos arromançats, pero instruits en el llati que gastaven en els rituals(1).
Per acabar de complicar-ho nos trobariem als jueus que dominarien les tres llengues (arap, romanç i hebreu). Pero que com hem dit ans acabaren parlant un romanç, el Sefardí.
Passa el temps i arribem al sigle XIII, els cristians derroten als mussulmans. Pero ans de l'arribada de les tropes aragoneses, arribà el Sit i les seues tropes, i en eixe sigle XII, encara quedaven mossaraps, que ell ficà en les muralles de la Ciutat de Valencia. Estos mossaraps parlaven la seua llengua, el romanç. Mor el Sit i el regne torna a ser moro. Ans d’arribar Jaume I, arribà Anfos el Batallador d’Arago, i pareix que 10000 mossaraps se’n van en ell cap a Arago. No creuen possible que estos mossaraps (que no crec que foren tots els que hi havien) o els seus decendents, pogueren tornar als pocs anys en companyia d’atre rei d’Arago de nom Jaume I, enyorant esta terra que havien perdut.
Quan dic que no serien tots els que hi havia en Valencia i el seu regne me permetixc recordar un passage de Escolano(2) a on es fa referencia a la donacio de 1000 florins d’or per part dels mossaraps de Sueca en l’any 1234 al nostre rei En Jaume I per a pendre el Castell de Cullera(3).
Llibre del Repartiment
Seguint el curs de l’historia, les tropes aragoneses arriben en guerrers Aragonesos, navarros, castellans, galecs, del mig dia frances (de totes les terres del sur de l'actual frança que eren aliats de Pere, el pare del rei En Jaume), francs, italians, etc.
(Ficar taula sifres d'Ubieto sobre les hosts)
D’entrada, aço nos pot donar una idea de la varietat de llengues que els cristians recent vinguts portaven, i totes elles influirien en certa mida en el romanç comu de la poblacio del Regne de Valencia. Es indubtable que els mes numerosos foren els aragonesos com ho demostren les sifres del Llibre del Repartiment, i els llibres d'Aveïnaments de la Ciutat de Valencia. Despres en importancia foren els catalans propiament dits (lo que hui es diu la Catalunya Vella, els catalans orientals).
(Ficar sifres del llibre de Toni pag 61-62)
Un atre element diferenciador entre les dos llengües el trobem en el provençal (i en tots els dialectes de la llengua d'Oc), els trobadors escrivien en est idioma, i aci llevat del poeta Gilabert de Proxità, Pere i Jaume March, no tenim practicament escritors en eixa llengua, prova de la poca influencia que estos parlars tingueren en la poblacio en general (pot ser que si que influiren en la cort pero el mateix rei En Jaume vol que tot es redacte en el romanç d'aci, deixant de banda parlars estranys a la poblacio general de banda, un atre factor es que els escritors d'aci volen que el poble els entenga i per aixo escriuen en una llengua (el romanç del poble) que tots puguen entendre). Les influencies no son tan grans com en els territoris de la Catalunya Vella que compartix el mateix substrat (inclus el celta).
Alguns dialectes occitants en companyia de l'aragones si que haurien influit en els parlars del Ducat de Lleida, (hui en dia encara compartixen frontera en l'aranes, que es una evolucio occitana) i no tant en el Marquesat de Tortosa(4), (quant mes al sur, menys influencia). Quan els aragonesos conquistaren estes terres, les quals es quedaren com a territoris autonoms entre ells i els catalans, seguiren una evolucio entre els dos parlars que els envoltaven.
La poblacio arap, d’estos territoris -Lleida i Tortosa- que mes poder economic tindria, i que tambe era la que mes conscienciada politico-religiosament estaria; sería la que abandonaria les seues llars buscant als germans que encara conservaven tot el seu modo de vida, en el sur en les terres de Valencia. Pero, este fenomen no es aduible a Valencia, ya que al finalisar el proces nomenat com a reconquista, la frontera en l'Islam es va perdre ( en temps de Jaume II, seria quan es perdria del tot eixe contacte, i mercet als tractats en Castella que es quedaria en Murcia) i no podien fugir d'aci (be, reyets i capitosts entre els araps, si que degueren poder fugir per les millors condicions economiques de les que disponien, normalment per la mar). Tots estos mussulmans no tenien per qué parlar arap, tal volta els dirigents i rics si que el parlarien, pero els de les classes miges i baixes, mesclats en eixos mossaraps (i no entre a dir si n'eren molts o pocs, a soles que existien), parlarien l'algemia per a entendre's i mes si els mossaraps a soles eren comerciants i estarien de pas o feya molt poques generacions (com sugerixen alguns investigadors, la qual cosa dubte molt), extrem este totalment indemostrat (el que foren comerciants o de pas, per supost). Sobre estos mossaraps vos recorde lo que uns paragrafs ans vos he indicat.
A modo de resum o conclusio sobre els factors demografics i culturals, s’ha de tindre en conte el factor cultural del poble invasor i de l’invadit. Sempre -sempre- s’impon la llengua del poble culturalment mes fort (no te res que vore la força de l’eixercit). Per aixo, Roma s’impon als ibers, pero en canvi els pobles germanics no s’imponen a la cultura romana; desgastat l’Imperi Romà, pero, encara en una cultura i en una llengua forta, resultava dificil per als araps impondre la seua llengua, ya que topaven en una llengua en un codic grafic ben estructurat, tan estructurat com la seua llengua culta (tant uns com atres parlarien parlars vulgars de les seues respectives llengues). L’invasio del cristians en Valencia –culturalment forta en aquell temps- no va supondre una substitucio llingüistica per banda d’uns pobles diversos i culturalment inferiors. Es de ressenyar que tant els que vingueren d’entre els cristians com els habitants del regne moro, es podien entendre ya que com he deixat clar parlarien un romanç mes o manco evolucionat.
Nos podem trobar eixemples al llarc dels sigles: Castella si que s’impon totalment en casi tota America. Tambe en epoques mes recents, nos trobem en que la força dels francesos en l’epoca de Napoleo era molt gran, pero la cultura autoctona era lo sufucientment forta per a que la llengua no es vera afectada. La mateixa va passar en Europa i els alemans.
Com ya he deixat entrevore en el titul de l'apartat vullc explicar cóm estaven els estats en el sigle XIII. La Corona d'Arago estava constituida per diversos estats; entre els que podriem nomenar estarien: el Regne d'Arago, el Comtat de Barcelona, el Ducat de Lleida, el Marquesat de Tortosa(5).
Fronteres i extensio d'Arago i Catalunya en 1236/1238. A. Ubieto
Territoris que hui formen part de Catalunya en aquells temps no ho eren, com es el cas de: El comtat d'Urgell, la Cerdanya (part de lo que hui es Girona junt a lo que hui es la Catalunya Nort Francesa).
En aço tindriem uns territoris autonoms que fins ben entrat el XIV o ya en el XV no formarien part de Catalunya sino que conservarien una autonomia entre els dos grans estats de la corona en pugna per incloure'ls en la seua esfera d'influencia. Sería la mateixa pugna que mantindrien a l'hora de la conquista de Valencia per eixamplar els seus dominis, i el seu poder de cara al rei (a major poder i grandaria, majors privilegis obtindrien).
Bibliografia.
Cabanes Pecourt, Desamparados. El "Repartiment" en la ciutat de Valencia. Anubar de. Zaragoza, 1977
Repoblación Jaquesa de Valencia. Anubar Ed. Valencia, 1980
Cabanes, Mª Dolors. Geografia i Repoblacio. Alacant. 1984
Costa i Català, Joan. El valencià, llengua viva. Rev. Filologia. RACV, nº4.Valencia, 1989
Ferrer i Navarro, Ramón. La repoblacio del reine de Valencia vista a traves del llibre del repartiment. Anales de la RACV.Valencia.1984
Francesc Lliso Genoves. Aragon, Lerida y Valencia, un viaje de ida y vuelta.
Antes y despues de la conquista de Valencia.
Gómez Bayarri, J.P. El valenciano un habla romance medieval.
SanValero, Julià. El pueblo del reino de Valencia.Valencia.1987
Ubieto Arteta, Antonio. Orígenes del Reino de Valencia. Zaragoza. 1981.
La inmigración en la Valencia medieval. Anubar Ed. Zaragoza, 1979.
Dos actitudes ante la reconquista de Valencia. Anubar, Ed. Valencia, 1977.
La leyenda del origen ilerdense de trescientas valencianas. Anubar Ed. Zaragoza, 1978
(1) NOTA: Recordem a Sant Pere Pascual, que va viure entre infidels, bisbe i autor de diverses obres ya mencionades.
(2) Escolano, Tomo II, pag. 86, 1ª. Citat per Burguera i Serrano, Amado, Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores. Tomo I, pag.241,246,247. Sueca, 1921
(3) Diago, Anales del Reyno de Valencia, lib. 7, cap.12, fol. 296. Citat per Burguera i Serrano, Amado, Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores. Tomo I, pag.247,248. Sueca, 1921
(4) Francesc Lliso Genoves.Aragon, Lerida y Valencia, un viaje de ida y vuelta.
(5) Ricardo Garcia Moya.Tratado de la Real Senyera.Ajunt.Val.
