Dos classes de manifestacions: les unes afirmant l'us d'un romanç a nivell parlat en la Valencia prejaumina. I unes atres manifestacions de texts en el romanç d'aci ans de l'arribada de les tropes cristianes, convertint-se en els primers texts lliteraris o paralliteraris de la llengua valenciana.
De les primeres tenim el testimoni de l'escritor musulma Muchaid de Denia, en arap, dient:
-" Lamente molt escriure malament en arap, es que estic rodejat de gent que parla algarabia".
Un atre eixemple el trobem: "En una carta que un arap de Denia li escriu a N'Almudis, contesa de Barcelona, en que s'expressa en Romanç, cap al 1060". Esta carta fon estudiada per Diaz y Diaz, llatiniste i Catedratic de l'Universitat de Compostela, i son estudi enviat al Dr. Ubieto i Arteta.
Podem trobar restes o vestigis del llenguage parlat en les diverses sures d’Al-Andalus, en les obres de diversos escritors mussulmans, tots els a continuacio mentats inclouen en les seues obres vocabularis mossaraps, o be, algunes paraules. Entre atres nos trobem en les obres de Ibn Cholchol en l’ultim terç del sigle X, Ibmn Alchazzar, Ibn Wadif de Toledo sigle XI, Ibn Buclarix de Saragossa en l’any 1110, Ibn Alawam de Sevilla del sigle XII.
Tots estos autors han segut estudiats entre atres per F.J. Simonet en el seu llibre Glosario de voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes, Madrit, 1888. Tambe nos aporta una llum en tot este interessant assunt de l’orige de la nostra llengua valenciana Asin Palacios en el seu llibre Glosario de voces romances registradas por un botánico hispanoarabe siglos XI-XII. El llibre Los mozarabismos del vocabulista atribuido a R. Martí, i estudiado por D. A. Griffin. L’academic de la llengua espanyola i eminent arabiste J. Ribera i Tarragó en el seu llibre "Disertaciones y opúsculos", Madrit, 1928, aixina com en el restant de la seua produccio nos dona conte d’aquell llenguage que gastaren els mossaraps en temps de la dominacio sarraïna.
De les segones manifestacions: les escrites i lliteraries, tenim en primer lloc, les Harches: Son estrofes en romanç introduides entre cançons araps o hebrees, les dites composicions se creu que son dels sigles X, XI, XII. Es creu que no son mossaraps, sino fruit de l'erudicio dels poetes araps que feen gala de dominar el romanç, de totes maneres demostra que el romanç estava viu, i que el billingüisme encara que diglossic sería una realitat entre la poblacio de Al-Andalus, ya foren araps, mossaraps, o inclus els hebreus.
Les interpretacions sobre elles son molt diverses i en les seues trascripcions no s’ha tingut en conte les investigacions i aportacions del Dr. Lleopolt Peñarroja, especialment en fonetica.
En un atre orde de coses nos trobem Los planchs de Sant Esteve. Que son explicacions en romanç en mig de texts en llati, se creuen del sigle XII.
Pero destaca poderosament en este sigle XIII el mossarap valencià, el Bisbe Sant Pere Pascual (1227-1300), totes les obres del cual nos han arribat estan escrites en la seua llengua romanç, entre elles: "La Biblia parva", "Libre de Gamaliel", "Remso de Catius", etc, , .
De les primeres tenim el testimoni de l'escritor musulma Muchaid de Denia, en arap, dient:
-" Lamente molt escriure malament en arap, es que estic rodejat de gent que parla algarabia".
Un atre eixemple el trobem: "En una carta que un arap de Denia li escriu a N'Almudis, contesa de Barcelona, en que s'expressa en Romanç, cap al 1060". Esta carta fon estudiada per Diaz y Diaz, llatiniste i Catedratic de l'Universitat de Compostela, i son estudi enviat al Dr. Ubieto i Arteta.
Podem trobar restes o vestigis del llenguage parlat en les diverses sures d’Al-Andalus, en les obres de diversos escritors mussulmans, tots els a continuacio mentats inclouen en les seues obres vocabularis mossaraps, o be, algunes paraules. Entre atres nos trobem en les obres de Ibn Cholchol en l’ultim terç del sigle X, Ibmn Alchazzar, Ibn Wadif de Toledo sigle XI, Ibn Buclarix de Saragossa en l’any 1110, Ibn Alawam de Sevilla del sigle XII.
Tots estos autors han segut estudiats entre atres per F.J. Simonet en el seu llibre Glosario de voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes, Madrit, 1888. Tambe nos aporta una llum en tot este interessant assunt de l’orige de la nostra llengua valenciana Asin Palacios en el seu llibre Glosario de voces romances registradas por un botánico hispanoarabe siglos XI-XII. El llibre Los mozarabismos del vocabulista atribuido a R. Martí, i estudiado por D. A. Griffin. L’academic de la llengua espanyola i eminent arabiste J. Ribera i Tarragó en el seu llibre "Disertaciones y opúsculos", Madrit, 1928, aixina com en el restant de la seua produccio nos dona conte d’aquell llenguage que gastaren els mossaraps en temps de la dominacio sarraïna.
De les segones manifestacions: les escrites i lliteraries, tenim en primer lloc, les Harches: Son estrofes en romanç introduides entre cançons araps o hebrees, les dites composicions se creu que son dels sigles X, XI, XII. Es creu que no son mossaraps, sino fruit de l'erudicio dels poetes araps que feen gala de dominar el romanç, de totes maneres demostra que el romanç estava viu, i que el billingüisme encara que diglossic sería una realitat entre la poblacio de Al-Andalus, ya foren araps, mossaraps, o inclus els hebreus.
Les interpretacions sobre elles son molt diverses i en les seues trascripcions no s’ha tingut en conte les investigacions i aportacions del Dr. Lleopolt Peñarroja, especialment en fonetica.
En un atre orde de coses nos trobem Los planchs de Sant Esteve. Que son explicacions en romanç en mig de texts en llati, se creuen del sigle XII.
Pero destaca poderosament en este sigle XIII el mossarap valencià, el Bisbe Sant Pere Pascual (1227-1300), totes les obres del cual nos han arribat estan escrites en la seua llengua romanç, entre elles: "La Biblia parva", "Libre de Gamaliel", "Remso de Catius", etc, , .
Una pagina del Catecisme de St. Pere Pasqual
Encara en eixe sigle XIII i coetaneu d'En Jaume I, segons Ferrer Bigné, nos trobem a Donis Guinot, i la seua obra mes important, "Obra figurativa ab rims estaramps en lahor del Rey".
Pero, als pocs anys de la conquista, no arriba als cent anys, tenim ad atres eminents escritors en Valencia i en romanç, com son: Antoni Vilaragut, traduix les deu comedies de Seneca (desgraciadament soles nos ha aplegat una), Guillem Angles (+1368), i sa obra "Comença la exposicio breu en romanç del Canon y del himno angelico del Sançtus", Jaume Conesa, en "Guerres Troyanes", Arnau Joan, en "Lo Stil de la Gobernacio", Guillem Jaffer en "Declaracions dels duptes sobre los furs nous", Frai Joan Monzo, i la seua obra en llengua Valenciana "Varii tractatus Idiomate Valentino" (segons Ximeno, te mes obres pero estan en llati), i el mes gran de tots ells, Arnau de Vilanova (1240-1311), en 6 obres en romanç.
Antidotarium. Arnau de Vilanova. (1 full de text)
Tots estos escritors que al voltant d'una centuria (inclus menys) escriuen obres tan importants en nostre romanç valencià, ya son suficient manifestacio d'eixa llengua que esclataria en gran lluentor en les centuries posteriors.
Bibliografia.
Costa i Català, Joan. Sant Pere Pascual. Serie Fil. RACV. Valencia.
La Biblia parva de Sant Pere Pascual. Col. Al vent. Lo Rat penat .Valencia, 1998
Gomez Bayarri, J. Vicente. ¿Evolución o rupturismo en la Valencia medieval?. Ajuntament de Valencia, 1993
La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del proceso histórico. Diputacio de Valencia. 1998
Simo Santonja,Vicent L. ¿Valenciano o Catalán? CCV.Valencia.1978
Peñarroja i Torrejon, Lleopolt. El Mozarabe de Valencia.Ed.Gredos. Madrit.1990
Cristianos bajo el Islam. Idem.Madrit.1993
Orige i formacio de la llengua de Valencia. Serie Fil nº1.RACV.
Ribera, Julián. De historia arabigo-valenciana.CCV.Valencia.1982
