Iniciacio al valencianisme

Portada.

2008-09-07T06:19:00.000-07:00

Consideracions previes.

2008-09-07T04:55:00.000-07:00

La falta d'un manual basic sobre valencianisme i la falta de formacio elemental de la gent, sobre tot de la mes jove, m'ha dut a mamprendre la redaccio d'este breu manual, que preten omplir eixe buit.

La gent jove te per se el sentiment valencianiste inculcat en son ambit familiar, pero es troba desamparada i bloquejada pel "handicap" que supon el cientifisme que li venen professors i educadors.

Estos, aprofitant les seues tribunes privilegiades, les aules, i l’ascendencia que tenen sobre els alumnes, fan us i abus de la seua autoritat tergiversant tot lo que volen, davant de l'inocencia d'uns adolescents incapaços de respondre, a no ser que des dels seus sentiments arrelats en el fondo del cor.

Ad ells i a tots els que vullguen tindre unes nocions basiques sobre les caracteristiques que conformen l’identitat nacional d'este poble valencià, tan i tant humillat i bandejat, va dirigit especialment est opuscul.

No pretenc ser exhaustiu, ni donar abundant informacio, per aixo he dit ans que era un opuscul, encara que si que pretenc donar bibliografia complementaria, per a que la gent indague i complete la seua formacio.

Aço a soles es la porta al pensament i fonament valencianistes. Una porta oberta, a un mon ple de costum i tradicio, d'un poble com el nostre (sense patria reconeguda) que lluita per no perdre ses arrels perdudes en la fosca nit dels temps.

Si tu eres un valencianiste curtit en mil batalles dialectiques durant molts anys, no et caldra dependre't el manual, si no que te servirà com a un repas permanent d'allo que ya saps, i que espere que este quadern et refrescarà i te mantindra sempre viu. Si no ho eres, est opuscul pot servir-te per a reflexionar o, per lo manco, per a coneixer (de primera ma, i no a través de tercers) quínes son la fonamentacio i documentacio que substenta i defen el paradigma valencianista.

Caminem cap a un mon sense fronteres, a on l'uniformitat es fa patent, pero es en este nou mon, a on estan sorgint en força els nacionalismes, com a mida front a la creixent despersonalisacio que patim. Caminem cap a l'Aldea Global, a on cada poble aportarà les seues peculiaritats ad eixa aldea multicolor i multicultural, en la que tots voldrem ser universals, i a l'hora particulars. Mostrant l'orgull de pertanyer a comunitats chicotetes, que conformaran la rica biodiversitat que fara tan maravellos i espectacular este planeta blau.

Definicio de valencianisme.

2008-09-07T04:52:00.000-07:00

El valencianisme podriem considerar-lo com:

a) "Sentiment d'amor dels valencians per tot lo que entenen o creuen que els es privatiu."

b) "Moviment de defensa i recuperacio de la personalitat diferenciada dels valencians, lo que ha vingut denominant-se el fet valencià."

El valencianisme com a moviment de masses, es un moviment molt heterogeneu, que s'alimenta de sentiments, d'intangibles. El valencianisme primer que tot se sent. Eixe sentiment s'ha d'avivar, com les flames d'una foguerada.

Quan la consciencia colectiva, eixe sentiment de valencianitat està mes debil, es quan es dubta d'ella, i es veu atacada, com ara, per a desarrelar el sentiment de colectivitat de tot un poble, en mires d'implantar uns atres sentiments.

El proces es:

Debilitament >>> Qüestionament >>> Substitucio

Per avivar eixe foc de sentiments lo que s'ha de fer primerament, es fer vore a les persones directament implicades, es dir, a les que formen part d'eixa comunitat o poble, que formen part d'un tot important, prestigios, que els ha de fer sentir-se valioses, importants, orgulloses, i a gust com a part integrant d'eixa colectivitat de persones. Es fa necessari implicar a tota la comunitat en un proyecte comu: Valencia.

Aço nos duria al nacionalisme com a unica forma de defendre en fermea el fet valencià en la seua totalitat, i a l'hora que tambe nos serviria per a represtigiar-lo, i enaltir-lo.

Bibliografia.

Boronat Gisbert, Josep. Pomell de valencianitat. A.D.I.A. Alacant, 1987.

Marí, Xavier. Revisio al conflicte valencià.Valencia, 1983

Ramos, Vicent. Pancatalanismo entre valencianos. Valencia, 1978

San Valero Aparici, Julià. Poble, cultura i llengua. Valencia, 1977

VV.AA. Bases per al nacionalisme valencià.Valencia, 1985

VV.AA. Raons d’identitat. Historia i llengua. Col. Al vent. Lo Rat Penat. Valencia, 1985

Definicio de Nacionalisme.

2008-09-07T04:51:00.000-07:00

Caldria preguntar-nos primer qué es el nacionalisme, i quina o quines definicions de nacionalisme nos podem trobar per ahi.

Si nos atenen a la etimologia de la paraula propiament dita, en l'enciclopedia Rialp nos indica:

"Es una paraula composta de l'arrel, o paraula "nacional" i del sufix "isme", que designa la doctrina, secta, sistema o ideologia que considera a la nacio com la font primaria i criteri basic d'adhesions, de juïns de valor, del dret i d'activitats politiques."

Pero llavors tindriem que definir el terme nacio, i en l'enciclopedia G.Larousse Uni. nos diu:

"Comunitat humana basada en una serie d'elements vinculants: orige etnic, comunitat de territori, d'idioma, de cultura, de tradicions, etc. No obstant aço, estos factors, que son els que definixen la nacio, casi mai es donen tots a l'hora, (ni son excloents).

Tampoc hi ha prou en l'existencia d'un d'ells per a que un cert grup huma siga considerat com a nacio.

Tal volta el rasgo mes decisori per a qualificar a una comunitat com nacional, i que contituix la força vinculadora dels elements ans enumerats, siga una especie de solidaritat psicologica (podem llegir conciencia de grup, colectivitat o cominitat) que es remonta a les generacions anteriors i es proyecta sobre les futures."

La meua definicio de nacionalisme sería la següent:

"Es el moviment de defensa de totes les caracteristiques peculiars que conformen l'idiosincrasia d'una certa comunitat o colectivitat humana."

I un atra definicio tambe meua:

"Un moviment alimentat per la força dels sentiments, de la convivencia, i caracterisat per la defensa de tot un conjunt, tant fisic com siquic, que un cert grup considera propi i identificador."

Els sentiments com a intangibles que son, s'aviven al fer que cada individu es crega important, i veja que es important el tot al que vol i creu perteneixer. Els sentiments no es poden medir ni quantificar, son els que son, normalment per que aixina els hem heretat, la renuncia ad algun d'ells, aixina com la renuncia ad alguna caracteristica del poble o comunitat nacional, significa en certa manera el deshonrar als antepassats, i deixar perdre lo que ells s'esforçaren en deixar-nos com a llegat, en mes o manco exit.

A continuacio vos donare unes atres definicions de nacionalisme, per tal de conceptuar millor el terme des de diversos punts de vista.

"Volença dels naturals d'una nacio ad ella mateixa, i a quant li pertany."

"Doctrina que exalta en tots els ordens la personalitat nacional completa o lo que reputen com a tal els partidaris d'ella."

Ara a continuacio vos posare dos definicions que nos indiquen que el nacionalisme vol equiparar l'estat i la nacio.

"L'aspiracio d'un poble a tindre politica propia, a tindre un estat seu, eixa es la formula politica del nacionalisme."

"La tendencia a fer-los coincidir (el estat i la nacio) en la forma que l'estat sols es componga dels connacionals se li diu nacionalisme."

En la Gran En. Larousse Uni. nos explicíta que hi ha dos aspectes per a defenir el terme, l'un l'etic, i el considera com a un sentiment; i l'atre aspecte el politic, i el considera com un credo, i com a principal apoyo per a la cohesio de les societats modernes que llegitimisa la seua pretencio d'autoirtat.

Hans Kohn en dos llibres seus, definix el nacionalisme com:

"Un sentiment de llealtat cap a l'estat nacional, o com una voluntat colectiva vixquent i activa que li dona cohesio a l'estat nacional i que supon que est es la forma llegitima ideal d'organisacio politica, i que tambe es a la seua vegada la font suprema de creacio cultural i de benestar economic."

Kohn senyala dos vertents del nacionalisme:

La nacio com a organisacio politica democratica que emanaria de la voluntat dels que la conformen.

Els que la veuen com a herencia del passat, en una certa "anima nacional", mitologia i historia, grandees del passat, i investida d'una certa missio historica del poble aludit.

En la meua opinio els dos aspectes que el nacionalisme pendria, segons com considerarem la nacio, no tenen perque estar renyits. La nacio pot ser eixa organisacio politica democratica, i a la seua volta tindre un passat en comu, que li done la cohesio, i una certa "anima nacional", tan necessaries per a la pervivencia de la nacio com a estat, en el mon en el que vivim. Eixe passat o "anima nacional" ajudaria a consolidar la voluntat o conciencia dels connacionals.

Un atre terme relacionat en este i que crec de gran importancia donar-vos unes definicions, es la patria.

Per a Antonio Canovas del Castillo era:

"Es la conciencia que cada nacio posseix de si mateixa."

Per a Vazquez de Mella:

"Es la conciencia i sentiment mes o menys intens d'eixa comunitat moral e historica que en el seu grau maxim se li diu nacio."

En tot aço que vos he dit vos pregunte:

¿Creeu qué nosatres els valencians i la nostra terra podem i deguem constituir-nos en nacio, o millor encara en estat nacional?

Yo crec que si, i que es l'aspiracio mes llegitima d'un poble que per historia i tradicio sempre s'ha considerat com a tal, com a una nacio. Tenim totes les caracteristiques que nos llegitimen de cara a l'historia i al mon per a aixina realisar-ho.

Pero si ya s'ha quedat clar qué es el nacionalisme, estareu d'acort en mi que nos cal un marc nacional geografic, per que la gent som tots els valencians, i nos desenrollem com a poble i arribem a constituir una nacio en un lloc o territori fisic mes o manco dellimitat i definit a lo llarc de l’historia en comu.

Ara, una volta convenientment aclarit este punt, haurem de vore com a segut eixe espai fisic sobre el que nos hem assentat els valencians. A continuacio passe a definir el nostre marc nacional, i alguns aspectes interessants d'ell.

Bibliografia.

Diccionario Unesco de cc. sociales.Planeta-Agostini.

Ernest Gellner.Naciones i nacionalismo.Madrit.1988

Marc nacional.

2008-09-07T04:40:00.000-07:00

Be, si ades definiem als valencians com a una nacio, i als valencianistes com a nacionalistes, per defendre eixe fet nacional; ara haurem de definir o dellimitar quín es el nostre marc nacional sobre el que s'assentem com a nacio.

El marc nacional valencià es el que compren des del riu Senia al Segura, des de La Font de la Figuera fins a la costa en Denia, i des de San Rafel del Riu fins a Torrevella o Pilar de la horadada.

I que a mes compren les Illes Columbretes al nort de la nostra nacio, la Penyeta del Moro en el centre, i, l'unica illa habitada, l'Illa de Tabarca, front a la costa de Santa Pola, en el sur. Tambe en el sur pero no tant nos trobem en l'illa de Finestrat en front de Benidorm.

1.- Vertebracio historica.

En este punt lo que vullc explicar-vos es com s'organisà la nostra nacio en el passat. En l'epoca foral teniem una vertebracio propia, en dos governacions o diputacions, adquirirem esta distribucio mercet a la capacitat organisativa de Jaume I, i que en sa primera etapa es dividia fins al Xuquer, i mes enlla del Xuquer, per fon el seu net Jaume II, el que li donà l'organisacio definitiva cedint Murcia en 1309, i dividint el regne en les grans arees de fins a Xixona, i mes enlla de Xixona, naixent aixina les governacions d'Oriola i de Valencia.

Despres apareixen les tinences o subgovernacions de Xativa i la de Castello com a subdivisions de la de Valencia, quedant en la practica quatre governacions la de Oriola, la de Xativa, la de Castello, i la de Valencia.S’inclouen alguns mapes ilustratius d'aquella epoca, aixina podrem tindre una visio mes aproximada del tema.

Com es pot observar en estos mapes, les provincies no son una divisio que teniem tradicionalment: son una imposicio que nos ve de fora i a mes prou recent. Pero tot no era tan bonico com en la practica, ya que el Regne es trobava dividit en els tres grans poders que el regien per mig de les Corts, i dels orguens de govern que d’elles emanaven, especialment la Diputacio del General o Generalitat. S’aporta un mapa en la divisio del territori entre els vers propietaris, els tres braços.

2.- Propostes de Vertebracio: Comarcalisacio.

Actualment hi ha un debat obert sobre cóm s'ha d'organisar la nostra nacio. Està la gent que a soles coneix la realitat que l'envolta, es dir la realitat que li ha vingut imposta des de fora, que son les provincies com a element distorsionador de la personalitat diferenciada de la nostra Nacio Valenciana, creant clavills i divergencies en el sentir-nos com a un tot, com a poble unic i diferenciat.

Este joc l'interessa principalment als defensors de l'unitat de desti d'Espanya, com a element disgregador i anulador de la nostra personalitat diferenciada com a poble.

Per una atra banda estan els defensors de l'unitat de Valencia als PP.CC.. Ad ells tambe els interessa clavar cullerada en el tema, anant de nacionalistes lluitant contra el provincialisme, pero imponent la seua visio de comarcalisacio que no s'ajusta en el mapa comarcal tradicional que sempre hem tingut, incloguent-nos en un mapa mes general a on les nostres comarques apareixeran distorsionades, i els nostres pobles canviats de nom, per justificar la seua visio d'unitat en uns atres territoris. En definitiva una nova forma de provincianisme i de sucursalisme, pero en un atre pol o eix de poder i de mandat sobre nosatres, ya que no podem organisar-nos, ni molt manco governar-nos.

Es mes : en eixe proyecte (el dels PP.CC. no està tot el territori valencià; d’ell s’han suprimit les comarques castellaparlants (aço damunt provoca un greu conflicte, ¿quina comarca no es actualment castellaparlant?, el criteri que s’aplicara ¿sería realment encertant, quína fiabilitat tindria?, comarques com L’Horta d’Oriola, en atre temps valencaparlants, ¿cóm quedarien en eixa classificacio? Vos ficare un eixemple en la toponimia de les distorsions ans nomenades: A un poble com Torrent, se'l canvia el nom i se'l passa a nomenar Torrent de l'Horta, per que ad ells els cal diferenciar-lo d'atre poble que tenen en Catalunya de nom paregut.Un atre eixemple el tenim en el nom de la comarca L'Horta de Valencia, que per a despersonalisar-la i llevar-li tota l'importancia a Valencia passà a nomenar-se simplement L'Horta.

Podriem continuar indefinidament en eixemples similars, pero no vullc avorrir-vos. Hui en dia encara està obert el debat sobre quín ha de ser el mapa comarcal mes apropiat per a Valencia.

A continuacio vos mostrare, diversos mapes, tant politics com naturals i vosatres mateixos considereu lo que millor cregau, ara be, tambe vos indicare quin es el mapa que volen impondre'ns per consumar l'idea dels PP.CC..

Bibliografia Sugerida.

Beüt, Emili. Geografia elemental del Reino de Valencia. Valencia

Cabanes Petancourt, Desamparados; Ferrer, Ramon; Herrero,Abelardo. Documentos y datos para un estudio toponómico de la Región Valenciana. Valencia, 1981

Castellano i Arolas, Miquel. Administracio Territorial Valenciana.Valencia.1995

Castellano i Arolas, Miquel.Toponimia. Valencia

Piqueras, Juan; i Sanchis, Carmen. La organización histórica del territorio valenciano, nº 2. Valencia, 1992.

Signes d'identitat.

2008-09-07T04:38:00.000-07:00

Quan parle de signes d'identitat faig referencia a tots i cada un dels simbols sobre els que els valencians fonamentem la nostra pretesa i reivindicada unitat nacional.
Son tots estos simbols els que nos caracterisen com a poble, i que hui es troben en entredit, i constantment qüestionats (perque volen impondre-nos uns atres). I son: El nom d'esta terra, la bandera que tenim que gastar, la llengua que hem de parlar, l'himne que em de cantar i sentir,...,etc.; en definitiva tot lo que nos puga fer peculiars i propis. En mires com ya he dit, d'implantar-ne uns atres simbols aliens al nostre poble,la qual cosa nos ha portat a l’enfrontament entre els valencians.

A continuacio els tractare tots, un per un per a que tots pogau saber alguna cosa d'ells, i els punts mes polemics, intentar aclarir-los i explicar-los.

Nom generic

2008-09-07T04:35:00.000-07:00

El nom que caracterisa a la nostra nacio es lo primer que vullc tractar, i es una dels principals qüestions que nos fan anar de cap. Varis arguments venen en la meua ajuda:

1.- Ara apareix este dubte, pero, ¿quant s’ha dubtat del nom de la nostra nacio? Mai. Sempre s’ha considerat a Valencia el cap del regne i devia de tindre eixe nom el regne, com a part de la polis, a semblança de les polis gregues.

2.- El fet que una part de la nacio o estat done nom al tot no es dona a soles aci: el Regne Unit es mes conegut com Anglaterra (en realitat, una part de les nacions que el conformen); Madrit ciutat i Madrit comunitat autonoma; Murcia exactament igual; Guatemala, tambe,…,etc.

3.- Si el terme "Valencia" es problematic i pot induir a erros, en el cas de "Mexic" m’imagine que el caos pot ser tan gran fins i tot aplegar al suicidi colectiu: ¿districte federal? ¿ciutat? ¿golf? ¿nacio?… ¿a que nos referim quan parlem de "Mexic"?.

Els valencians tenim el greu inconvenient de tindre el mateix nom per a tot el nostre territori nacional que per a la ciutat que fa la funcio de capital. Pero com ya sugerix Angel Calpe en els extractes de les tertulies d'El Cabanyal, que inclou en son llibre(1), tot es podria solucionar dient-li a la capital, Valencia-ciutat, Ciutat de Valencia, o be, simplement el Cap i Casal. O com sugerien alguns dels primers valencianistes(2) alla pels inicis del sigle XX, Valentia per a la capital, i deixaven el nom generic de Valencia per al tot.

Sobre la polemica suscitada, respecte al nom generic, o el nom diferencial del tot, des de certs sectors s'ha defes el nom de "Païs Valencià", este nom certament tingue en el passat, durant la II Republica, una certa força reivindicativa, pero com a nom generic no te cap validea, ya que el terme Pais es sinonim de regio, en connotacions estrictament geografiques. No implica per a res a la cultura, ni a cap caracteristica que nos denote la personalitat d'eixe poble.

El terme "païs" ha segut rebujat generalment pels valencianistes, perque s'ha pretes que este supost "Païs Valencià" era part d'uns països que conformen un tot en unes atres nacions proximes. Eixa barra va arribar al sumum quan la Generalitat de Catalunya trague uns mapes comarcals d'eixos suposts Països.

El terme "Regio" tambe implica ser part geografica d'un tot mes ample, per aixo el rebugem.

El terme "provincia", ya etimologicament es insultant per al poble valencià com no podia ser d'atra manera, ya que fon una invencio dels despotics Borbons. Es un terme que ve del llati pro-vinctia, i vol dir terra de vençuts. I si ajuntem aço en que les provincies son els elements disgregadors i distorsionadors, per excelencia, de l'autentica personalitat del poble valencià; tenim raons de sobres per rebujar-les.

El terme "regne", es el nom historic que nos correspon, pero no el nom generic, que continuava sent el de Valencia, sino el titul, l'excelencia o forma de govern que hi havia en tot el nostre territori antigament.

Aço pot ser igual com si parlarem d'una republica, que es una forma de govern, pero a ningu se li ocorreria donar-li eixe nom generic, es dir nomenar-lo comunament en el nom de republica, com tampoc en el de regne.

A proposit d'estos dos termens ades nomenats, vos ilustrare en dos eixemples:

-A Espanya ningu se li ocorreria dir-li el Regne d'Espanya encara que ho siga, se la nomena simplement Espanya.

-Aço mateix li passa a França que a ningu se li ocorrix habitualment dir-li la Republica Francesa encara que ho siga.

Independentment de la forma de govern que els diversos estats adopten tenen un nom generic que els caracterisa, els identifica i els independisa dels atres.

El nom de "Nacio Valenciana" es un nom que fa referencia a totes les caracteristiques d'un cert grup huma (en este cas el valencià), unit per a formar un tot, es dir, una colectivitat o conjunt de persones en unes caracteristiques comunes que les han fet conviure en eixe territori. Este nom de Nacio es un nom molt mes reivindicatiu i englobalisador que el de Valencia a seques. Nos trobem en prou eixemples de l'utilisacio d'esta terminologia, inclus des de ben antic, un eixemple pot ser la frase que Joanot Martorell escriu en son llibre "Tirant lo Blanch":

- "En vulgar valenciana: per ço que la nacio don yo so natural se puxa alegrar e molt aiudar per los tants e tan insignes actes com hi son".

En este cas el terme nacio, no fea referencia explicita al tot espiritual i material que nos em referit anteriorment sino solament a un lloc de naiximent, a un lloc d'orige.

Tambe nos trobem en prou referencies al terme patria sinonim de nacio; com pot ser el propi himne valencià que diu cap al final:

-"Gloria a la Patria".

O be l'Himne de la Coronacio de la Mare de Deu dels Desamparats, que tambe nos parla de Patria:

-"La patria valenciana s’ampara baix ton mant".

Bibliografia.

Calpe, Angel. La guerra insidiosa. Col. Al vent nº8. Lo Rat penat. Valencia. 1995

Moreno i Moreno, Juli. Els valencians: una introduccio. Revista Cresol, nº6. 1997

Recio, Carles. Valencianisme en el temps(I).Els fragments historics, Col. Fanals de la terra nº2. L’oronella. Valencia, 1996

(1) Angel Calpe i Climent.La guerra insidiosa. Col. Al vent. Ed. Lo Rat Penat.1995

(2) Rossent Gumiel Enguix.Bolleti "Patria Nova"num.13.Articul.1906

Real Senyera Coronada

2008-09-07T04:33:00.000-07:00

Es la bandera propia dels valencians, comunament nomenada Senyera. Està formada per un pany de tela de 4 franges horiçontals roges, franquejades per 5 franges horiçontals grogues a les vores, una franja transversal que talla o dellimita fins a on van eixes franges, esta ultima vertical es de color roig, en pedres fines brodades, i a continuacio, fins el mastil una franja blava ostensiblement mes ampla per albergar en sa interior una corona finament brodada en fil d'or i joyes. Rematant lo mastil nos trobem un yelm en la seua corona i damunt.un Rat Penat de plata.

Nau de guerra, en la Senyera Valenciana. Ceramica barroca. Museu Nacional de Ceranica. Valencia.

Este gran Rat Penat fon reduit en sa remodelacio de 1534, i es el que li donava nom a tota la senyera antigament pel poble Lo Rat Penat.

La senyera lluia en les naus que armava la Diputacio, i cada ciutat real conforme a les seues possibilitats participava aportant naus a la flota del Regne quan les circumstancies aixina ho requerien, perque en tot temps hi havia una vigilancia costera.

El Peno i les barres

2008-09-07T04:25:00.000-07:00

Primer que tot conve aclarir en quina ensenya vingue el nostre rei En Jaume I

Potola de Valseca. 1439. Reconstruccio de la Senyera, d'este portola, en el qual el pa d'or quiasi ha desaparegut.

S'ha volgut vendre l'idea de que un peno que es conservava en el moansteri de sant Vicent de la Roqueta era el peno de la conquesta que portava el rei.

Sobre este peno ya denuncià a principis de sigle Roc Chavás que no era del temps que li atribuien, a lo molt era del XV ó del XVI, pels materials en que estava confeccionat.

Pero em remet a les investigacions de l'Alacanti Ricardo Garcia Moya, que deixa ben clar que el nostre monarca no pogue usar les quatre barres perque son molt posteriors, en canvi pareix prou clar que vingue en dos barres sobre fondo groc.

En un sagell d'Anfos II el Benigne apareix a caball portant un escut en dos barres.

Escut en les cinc franges, dos roges i tres grogues, en un sagell d'Anfos I de Valencia, el Lliberal.

Les cintes que tancaven els documents real eren en dos barres sobre fondo groc.
S’aporta un eixemple extret del llibre de Ricardo Garcia Moya, a on diu clarament quines son les armes d'Arago:

- "...y esta cuerda de la cual el sello colgare, sea de diversos colores, como amarilla y colorada, ancha y delgada, y este hecha de manera que represente nuestras armas reales, que son cinco fajas en luengo, para que las tres y las otras dos, que son las que estén entre las partes de afuera y la del medio sean coloradas, y cada una de las de las de la parte de afuera será de siete hilos de seda amarilla, no más ni menos".

Cintes de seda, enles que es tancaven els documents, en les armes d'Arago.

El fill de Jaume I, Pere I el Gran portà al seu nou estat de Sicilia les dos barres d'Arago a les que ajuntà l'aguila dels Hohenstaufen, la dinastia de la seua muller, i la que imperava ans d'ell.

Pere el Gran, rei d'Arago, Valencia i Sicilia.

Pareix ser que les quatre barres son posteriors com a molt pronte del sigle XIV. Pero seguixen sent les d'Arago mai de Catalunya, ans al contrari els contats tenien la creu de Sant Jordi (creu roja sobre fondo blanc), a la que s'afegiu les dos barres d'Arago, conformant una ensenya dels contats, pero en la guerra de succecio de 1714, el Diputat Rafael Casanova, jurà els Furs i convoca a tots a la Batalla sobre una bandera en la creu de Sant Jordi en l'image de Santa Eulalia (no sobre les 4 barres que tant reclamen i cacaregen).

Sobre el supost de que el peno fora una ensenya com a senyal de rendicio del rei Moro de Valencia ,Zayyan, tinc que dir que possiblement no, ya que nostre Rei no duya les 4 barres, com crec que ya ha quedat clar.

Portola de Mecia de Viladestes.
S'observen perfectament les banderees dels distints estats de la Corona d'Arago.

Eixe Peno seria en tota provabilitat una ensenya d'algun cos d'eixercit que en la guerra de l'Unio, o be en la dels Segadors, les tropes del Centenar de la Ploma, com a representants del poble, pendrien als enemics, o be ensenya d'un cos d'eixercit (una escuadra, brigada, etc.), del mateix Centenar de la Ploma. Basicament per la forma que te, retallat pels cantons inferiors, ya que en eixe temps les ensenyes real no eren d'eixa forma, mes be eren senyeres normals, en l'asta en vertical sobre el tros de tela mes curt.

Lo Rat Penat o Senyera. Simbol de la Ciutat i Regne de Valencia

2008-09-07T04:20:00.000-07:00

Com ya he dit, antigament se li dia a la Senyera tambe Lo Rat Penat, per el grandissim rat que duya al damunt.

Sobre la corona pareix ser que li la otorgà, Pere II de Valencia a la senyera, extrem este que ni confir-me ni desmentixc, podria ser en este moment quant se li afigen dos barres a la senyera, pot ser, en proximes investigacions se sabra sobre este extrem hui per hui no confirmat.

Senyera real, ans de Pere II de Valencia

Per si es te algun dubte respecte al blau de la Senyera, en el portola de Bertomeu Olives nos deixà clarament ben dibuixada una senyera casi tota blava.

Portola de Bartolome Olives, 1552. (Hispanyc Society, de Nova York).

En el llibre citat anteriorment(1) nos demostra clarament que la senyera es la de la ciutat i del Regne. Totes les Viles reals eren convocades a la guerra pel jurat en cap o pel seu representant que duya al davant la Senyera, la qual era objecte d'aclamacio i veneracio pels pobles per a on passava i era custodiada pel Centenar de Ballesters de la Ploma (lo de la ploma era per les grans plomes negres que lluien en el caixco), guardia ex professo per eixe comes. Els terços de les viles anaven reclutant-se al pas de la senyera.

Les armes heraldiques de la Generalitat del Regne de Valencia, en la Bula del papa Sixt V (1588). Apareix l'escut del regne incloent el rat penat i la corona real.

Un catala, Josep Porter i Moix(2) en un articul escrit per a la revista "Catalunya Comtal" titulat "Una senyera amb el blau" li atribuix l’historicitat i l’antiguitat que sempre hem defes, a modo d’una carta d’autenticitat, a la nostra Senyera:

"La ciutat de Valencia rep un d’aquests senyals en èpocade Pere el ceremonios, o abans, i, pot ser considerat com senyal del regne de Valencia i per tant, del país Valencià".

Tambe seguix dient:

"La disputa entorn al blau de la bandera valenciana no te raó de ser quant a historicitat, a antiguitat, a autenticitat. Amb la corona damunt del blau és més diferencialment valenciana que sense ella…".

(1) Ricardo Garcia Moya.Tratado de la Real Senyera.Ajunt.Val.

(2) Porter i Moix, Josep, "Una senyera amb el blau", en "Catalunya comtal". Quaderns d’investigació històrica. Membre del Cercle d’agermanament occitano-català, nº 3 (1978) i nº 4 (1979). Citat per Boronat Gisbert, Josep, "Pomell de valencianitat", pag. 203, 218, 219. Alacant, 1987

Escut del Regne i escut de la Ciutat

2008-09-07T04:18:00.000-07:00

L'escut del regne pareix que des d'antic son les barres en lo quadro, damunt la corona i rematades per Lo rat penat.

Antic escut de la ciutat de Valencia

L'escut de la ciutat en un principi fon un cuerno de l’abundancia traspassat a modo d’aspes per llances, est escut es el de la Valentia romana, que encara hui es pot vore a l’eixida de valencia pel sur en la creu coberta. Despres fon una ciutat sobre les aigües, pero posteriorment s'adopta el del regne en la salvetat de les dos eles que lluix actualment a les vores de les barres, que li les otorgà Pere II per la defensa que feu la ciutat sense ajuda del Rei front a les tropes castellanes de Pere el Cruel. Que nos indiquen que es per dos voltes lleal.

Clarament se distinguixen els escuts de la ciutat i del regne, per les dos eles que he nomenat que no te l’escut del regne. A continuacio vos parlare del Drago que ara tenim en la Generalitat.

Escut de la Diputacio del General o "Generalitat"

2008-09-07T04:16:00.000-07:00

L’escut de la Diputacio del General, -i no Generalitat que es un invent de finals del s. XIX o principis del XX- es un vocable inventat pels catalans com ya denuncià Miquel Adlert i Noguerol (desgraciadament ningu es feu reso de la seua veu de denuncia).

Puix be, seguint en el cumul d'invencions i de desproposits arriben a un escut en un drac alat, que es un animal tipic D'ARAGO>DRAGO, en canvi el animal tipic i emblematic dels valencians, Lo rat penat no apareix per cap costat.

En un dibuix d'En Jaume I apareix en un caixco, no en un drago com se va creure sino en un rat en les ales plegades i alçades. El seu descendent Pere II el Ceremonios o del Punyalet, duya un rat com a remat del caixco, i per baix la corona.

Hui en dia els valencians patim una despersonalisacio tan gran que no nos donem conte de tot lo que nos estan canviant. Quan un poble te mes baixa la conciencia de poble es quan mes facil es d'atacar-lo i fer-lo desapareixer (no ho oblideu, i tingueu-ho sempre present).

(1) Miquel Adlert i Noguerol.Generalitat no.Articul.Valencia.14-2-1982.

Caixco de Jaume I en el que apareix, segons l'estudi de García Moya, el rat penat.

Situacio llegal

2008-09-07T04:13:00.000-07:00

La senyera dels valencians es per llei, la que he descrit al principi del capitul, i que ve contemplada en l'estatut d'autonomia, en el titul primer "La Comunitat Valenciana", i en particular en l'articul quint:

"Articul quint:

U. La tradicional Senyera de la Comunitat Valenciana està composta per quatre barres roges sobre fondo groc, coronades sobre franja blava junt a l'asta."

Bibliografia.

Fuster, Joan. El blau de la senyera. 2ª Edi.1977

Garcia Moya, Ricardo. Tratado de la Real Senyera. Ajunt.Val. 1992

VV.AA. Exposicio Real senyera en el temps. EVP.Valencia.1997

VV.AA. La bandera valenciana regnícola. Full nº 2. G.A.V.

VV. AA. La senyera valenciana. Full divulgacio. 3ª Ed. Lo rat penat. Valencia, 1977

Llengua Valenciana

2008-09-07T04:12:00.000-07:00

Una de les caracteristiques d'identitat mes important dels valencians es la seua llengua, una llengua qüestionada i llargament atacada. El tot poderos castellà l'arracona des de les comarques interiors cap a la costa, en un proces de centuries, al mateix temps que uns atres dos fenomens nous s'afigen ad este, com son: la creixent immigracio dels anys 60 i 70 i el prestigi de la llengua dels castellans (que si be ya veniem patint-lo des d'antic, ara el fenomen s'agreuja a l'arribar a les classes miges, no a soles a la noblea com en temps antics), senyors i vencedors (a l'hora que els amos dels nous mijos de comunicacio de masses, que tambe han influit poderosament en eixe prestigi del que parlem); este prestigi es una de les causes principals que fa que la nostra llengua estiga en clar retroces.

Podem trobar-nos d'esta forma en dos situacions tipiques que provenen d'este prestigi que ha alcançat el castellà. L'una nos la trobem quan s'ensenya als fills en castellà, "porque es mas fino", "con el castellano se puede viajar", "l'atra ya la dependra en el carrer", i milanta mil excuses com estes.

L'atra situacio es produix quan es troben un valenciaparlant i un castellaparlant (que enten el valencià), puix be el valencià acabarà parlant en castellà (i no me val aixo de que ho fa per educacio, per la mateixa educacio li hauria de parlar ad ell en valencià ya que està en sa casa), una prova de la debilitat i l'inseguritat que patim, i tenim a l'hora d'usar la nostra llengua.

Em poden acusar de chauviniste (se que ho faran), al defendre que es parle sempre en valencià, pero a soles en una actitut ferma podrem invertir la tendencia negativa de l'us social de la llengua valenciana.

Si el castellaparlant em diu que es de fora de Valencia (que com ya hem quedat es el nom mes adequat per a la nostra nacio), llavors li parlare en castellà, pero aço es per la meua bona educacio, perque si este bon senyor se'n va a qualsevol païs d'Europa i preten que l'entenguen en castellà ho te molt clar, ya que si no depren la llengua d'eixe lloc (o be te algunes nocions d'angles, que pareix ser la llengua internacional per excelencia), no podra fer-se entendre.

Se que m'acusaran dient que estem tots en Espanya i devem usar la llengua oficial. Si, oficial per la força de les armes, des d'un 25 d'Abril de 1707, en Almansa. Fins ad eixe moment no fon oficial. I ara es cooficial en la llengua Valenciana. I no cal entrar a parlar de la confusio entre castellà i espanyol.

Estic segur que protestaran mes els de casa meua (els d'aci de Valencia) que els forasters, que segur que son mes tolerants i entendran que la gent d'aci, els devem parlar en valencià encara que no el parlen, perque no sabem que no son d'aci, i lo mes normal es parlar la nostra llengua, fins que averigüem que son de fora, i fem tot lo que considerem oportu per a poder entendre’ns.

Un atre punt d'arraconament del valencià, al que se li dona manco importancia, es al conflicte que des de fa cent anys s'ha desenrollat, per absorbir i substituir la nostra llengua per una atra molt pareguda, estic referint-me, com hauran endivinat, al catala.

Este conflicte ha fet que molts valenciaparlants o fills de valenciaparlants es passen al castellà, perque no els crea problemes (sobre tot en la Ciutat de Valencia i en les atres gran viles de la nacio, Alacant i en menor grau en Castello), els dona igual el conflicte (com a conseqüencia de la poca conciencia nacional que tenim).

Yo crec que els valencians que es precien de valencians no han de caure en este joc i informar-se, i llegir sobre l'identitat de sa llengua. Hui per hui les uniques normes valides per a la llengua valenciana, de les tres que es coneixen, son les normes d'El Puig o de la Real Academia de Cultura Valenciana.

L'atac del catala es mes sotil per dos raons, per la semblança de les dos llengues, i per un segon factor molt mes important i que afecta a l'anterior: la normativisacio del catala feta en base als nostres classics i a la colaboracio desinteressada i franca d'eminents filolecs valencians que ajudaren a construir una llengua sense passat lliterari (be, ara contant en els nostres classics si que ne tenen).

En el sigle XIX es creïa que el catala era un dialecte del provençal, i hui en dia en el sigle XX, encara hi ha qui continúa defenent esta teoria.

La millor manera d'evitar-ho (que nos absorbixquen, tant cultural com politicament) es conrear el nostre idioma, saber d'a on ve, tindre raons per a diferenciar-lo d'uns atres idiomes, a l'hora que corroborem la seua autenticitat i independencia. Tots estos arguments son els que pretenc donar a continuacio ad eixos nous valencianistes que em llegiu.

Bibliografia.

Adlert i Noguerol, Miquel. En defensa de la llengua valenciana. Del Senia al Segura. Valencia, 1977(existix reedicio d’esta obra en el llibre El pensament valencianiste de Miquel Adlert, editat per L’oronella).

Angeles Castello, Josep . Fundamentacio Metodologica de la llengua valenciana. Serie Fil.nº .RACV. Valencia, 1990

Col. Valldaura.Doctrina sobre la llengua valenciana.Valencia.1992.

Costa i Català, Joan. Desperta Ferro. E.N.V. Valencia, 1988

Cremades i Marco, Francesc de Borja. La llengua Valenciana en perill. G.A.V.Valencia,1982

Lanuza Ortuño, Chimo. Del prestigi de la llengua. Lo Rat penat. Valencia, 1992.

Ramos, Vicent . Pancatalanismo entre valencianos.Valencia.1978

Primeres Manifestacions

2008-09-07T04:08:00.000-07:00

Dos classes de manifestacions: les unes afirmant l'us d'un romanç a nivell parlat en la Valencia prejaumina. I unes atres manifestacions de texts en el romanç d'aci ans de l'arribada de les tropes cristianes, convertint-se en els primers texts lliteraris o paralliteraris de la llengua valenciana.

De les primeres tenim el testimoni de l'escritor musulma Muchaid de Denia, en arap, dient:

-" Lamente molt escriure malament en arap, es que estic rodejat de gent que parla algarabia".

Un atre eixemple el trobem: "En una carta que un arap de Denia li escriu a N'Almudis, contesa de Barcelona, en que s'expressa en Romanç, cap al 1060". Esta carta fon estudiada per Diaz y Diaz, llatiniste i Catedratic de l'Universitat de Compostela, i son estudi enviat al Dr. Ubieto i Arteta.

Podem trobar restes o vestigis del llenguage parlat en les diverses sures d’Al-Andalus, en les obres de diversos escritors mussulmans, tots els a continuacio mentats inclouen en les seues obres vocabularis mossaraps, o be, algunes paraules. Entre atres nos trobem en les obres de Ibn Cholchol en l’ultim terç del sigle X, Ibmn Alchazzar, Ibn Wadif de Toledo sigle XI, Ibn Buclarix de Saragossa en l’any 1110, Ibn Alawam de Sevilla del sigle XII.

Tots estos autors han segut estudiats entre atres per F.J. Simonet en el seu llibre Glosario de voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes, Madrit, 1888. Tambe nos aporta una llum en tot este interessant assunt de l’orige de la nostra llengua valenciana Asin Palacios en el seu llibre Glosario de voces romances registradas por un botánico hispanoarabe siglos XI-XII. El llibre Los mozarabismos del vocabulista atribuido a R. Martí, i estudiado por D. A. Griffin. L’academic de la llengua espanyola i eminent arabiste J. Ribera i Tarragó en el seu llibre "Disertaciones y opúsculos", Madrit, 1928, aixina com en el restant de la seua produccio nos dona conte d’aquell llenguage que gastaren els mossaraps en temps de la dominacio sarraïna.

De les segones manifestacions: les escrites i lliteraries, tenim en primer lloc, les Harches: Son estrofes en romanç introduides entre cançons araps o hebrees, les dites composicions se creu que son dels sigles X, XI, XII. Es creu que no son mossaraps, sino fruit de l'erudicio dels poetes araps que feen gala de dominar el romanç, de totes maneres demostra que el romanç estava viu, i que el billingüisme encara que diglossic sería una realitat entre la poblacio de Al-Andalus, ya foren araps, mossaraps, o inclus els hebreus.

Les interpretacions sobre elles son molt diverses i en les seues trascripcions no s’ha tingut en conte les investigacions i aportacions del Dr. Lleopolt Peñarroja, especialment en fonetica.

En un atre orde de coses nos trobem Los planchs de Sant Esteve. Que son explicacions en romanç en mig de texts en llati, se creuen del sigle XII.

Pero destaca poderosament en este sigle XIII el mossarap valencià, el Bisbe Sant Pere Pascual (1227-1300), totes les obres del cual nos han arribat estan escrites en la seua llengua romanç, entre elles: "La Biblia parva", "Libre de Gamaliel", "Remso de Catius", etc, , .

Una pagina del Catecisme de St. Pere Pasqual

Encara en eixe sigle XIII i coetaneu d'En Jaume I, segons Ferrer Bigné, nos trobem a Donis Guinot, i la seua obra mes important, "Obra figurativa ab rims estaramps en lahor del Rey".
Pero, als pocs anys de la conquista, no arriba als cent anys, tenim ad atres eminents escritors en Valencia i en romanç, com son: Antoni Vilaragut, traduix les deu comedies de Seneca (desgraciadament soles nos ha aplegat una), Guillem Angles (+1368), i sa obra "Comença la exposicio breu en romanç del Canon y del himno angelico del Sançtus", Jaume Conesa, en "Guerres Troyanes", Arnau Joan, en "Lo Stil de la Gobernacio", Guillem Jaffer en "Declaracions dels duptes sobre los furs nous", Frai Joan Monzo, i la seua obra en llengua Valenciana "Varii tractatus Idiomate Valentino" (segons Ximeno, te mes obres pero estan en llati), i el mes gran de tots ells, Arnau de Vilanova (1240-1311), en 6 obres en romanç.

Antidotarium. Arnau de Vilanova. (1 full de text)

Tots estos escritors que al voltant d'una centuria (inclus menys) escriuen obres tan importants en nostre romanç valencià, ya son suficient manifestacio d'eixa llengua que esclataria en gran lluentor en les centuries posteriors.

Bibliografia.

Costa i Català, Joan. Sant Pere Pascual. Serie Fil. RACV. Valencia.

La Biblia parva de Sant Pere Pascual. Col. Al vent. Lo Rat penat .Valencia, 1998

Gomez Bayarri, J. Vicente. ¿Evolución o rupturismo en la Valencia medieval?. Ajuntament de Valencia, 1993

La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del proceso histórico. Diputacio de Valencia. 1998

Simo Santonja,Vicent L. ¿Valenciano o Catalán? CCV.Valencia.1978

Peñarroja i Torrejon, Lleopolt. El Mozarabe de Valencia.Ed.Gredos. Madrit.1990

Cristianos bajo el Islam. Idem.Madrit.1993

Orige i formacio de la llengua de Valencia. Serie Fil nº1.RACV.

Ribera, Julián. De historia arabigo-valenciana.CCV.Valencia.1982

Autoctonia classica. El nom. El sigle d'or

2008-09-07T04:03:00.000-07:00

En la primera expressio faig referencia a que ya els classics parlen de l'Autoctonia de la llengua que gasten, o lo que es lo mateix de la seua independencia (no mai qüestionada fins als nostres dies), i d’identitat diferent a les atres llengües neollatines iberiques.

En els atres dos subtituls d'est apartat farem referencia ad eixes figures de la centuria dorada i el nom que li donen a la llengua en la qual s'expressen.

Per no avorrir-vos a soles ficare alguns eixemples, i vos remet al llibre de Josep Alminyana(1), alli vos trobareu els originals dels nostres classics a on diuen en quina llengua escriuen.

"Libro de alabanzas..." de Marti de Viciana, 1574

En el full 4 del codex titulat "Valeri Maxim" de fra Antoni Canals, nos fa un gran favor als valencians que lluitem per conservar la nostra llengua i la nostra personalitat diferenciada, distinguint clarament, ya en son temps, entre valencià i catala. Cap al final de la segon columna d'este full nos diu:

- "L'(he) tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana axi com he pogut jattsetsia(2) que altres lagen tret en legua cathalana".

Un atre eixemple clar de la denominacio de la nostra llengua nos l'aporta el germa de Sant Vicent Ferrer, Bonifaci Ferrer (s. XIV) en la traduccio de la Biblia a la nostra llengua Valenciana, en el colofo diu aixina:

- "Que fon arromançada en lo monastir de Portaceli, de lengua latina en la nostra valenciana, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer".

Les 7 paraules subrallades foren suprimides en una transcripcio d'este text en la Revista de Filologia Valenciana del "Institut Alfons el Magnanim", en un articul que es titulà "Identificacio de nous fracments de la Biblia Valenciana". Encara que despres l'autor es retractà i digue que era un erro d'imprenta, pero el mal ya estava fet.

Aço cóm es diu, quín nom li podem ficar ad este acte. Amics, jovens (i no tan jovens) valencians fiqueu-li el nom que millor cregau a la vostra manera d'entendre les coses.

Un atre eixemple el trobem en "La Vida de la seraphica Sancta Catherina de Sena" de fra Tomas de Vesach, a on nos diu:

-"La he feta emprenptar en nostra Lengua Valenciana".

Tambe contavem en aquell maravellos sigle daurat en un diccionari llati-valencià, per a que los homens pogueren beure de les fonts llatines, i a la volta que tota Europa podia entendre nostra llengua valenciana sabent llati, que era la llengua culta, i la que gastaven els erudits de tot lo mon.

En el colofo d'este diccionari el "Liber Elegantiarum" de Joan Esteve nos trobem:

- "Latina et Valentiana lingua exactissima diligentia emmendatus".

Vita Christi, de Sor Isabel de Villena. Edicio de 1513

Tenim inclus el testimoni d'un catala (pero, no fon l'unic), que diu escriure en llengua valenciana, i nos dona una idea de cóm es va formar la nostra llengua; agarrant lo millor de les llengues que tenia el voltant i deixant lo malsonant. En son llibre "Art de Ben Morir" el mestre Francesc Eiximenis nos diu el nom de la llengua en que escriu:

- "He deliberat traurel segons la possibilitat del meu pobre en(t)endre en lengua valenciana e manifest estil".

En tots estos eixemples espere poder-vos ajudar a que demostreu que els millors escritors del Regne de Valencia escriviren en sa dolça llengua valenciana. Si tots estos grans homens que nos han precedit ho digueren tan clar, qui som nosatres per a dubtar de la seua paraula.I mes encara, la seua sola existencia nos revela la grandea d'una llengua que brollà en força aci en tot el seu esplendor als pocs anys de la conquista i repoblament; cap atra nacio repoblada de nou en sa totalitat (cosa que dubte i que despres tractare de demostrar-vos) en tot lo mon ha conseguit als pocs anys de produir-se este fet: desenrollar una lliteratura tant i tan lluïdora com la que aci s'ha produit, i no produir-se en la suposta metropolis.

He pretes ilustrar-vos una miqueta, en alguns eixemples, sobre cóm creïen que escrivien estos grans i egregis prohoms que la nostra terra a donat a l'Humanitat.

Bibliografia.

Alminyana i Vallés, Josep. Crit de la Llengua: Testimonis. Ed. Valencia 2000. Valencia. 1981

Ferreres, Rafael. Antologia de la lliteratura valenciana. Tomo I (s.XIV i XV). Del Senia al Segura. Valencia, 1981

Simo Santonja,Vicent L. ¿Valenciano o Catalán?CCV.Valencia.1978

(1) Alminyana i Vallés, Josep.Crit de la Llengua:Testimonis.Ed.Valencia 2000.Valencia.1981

(2) NOTA: "jattsetsia", este vocable es una arcaisme que hui es pot traduir per "encara", o "ya siga"

Factors demografics. Repartiment. Repoblament. Els estats en el s.XIII

2008-09-06T15:00:00.000-07:00

Com ya he deixat entrevore en l'apartat anterior quan ficava en cursiva lo de nacio repoblada de nou en sa totalitat, dubte de la teoria de la tabula rasa que preten fer una repoblacio nova extinguint tot lo anterior, despreciant l'element mossarap, i suponent un alt grau de coneiximent dels mussulmans de la llengua arap.

Assistents a l'assedi de Valencia, segons el Llibre del Repartiment. A. Ubieto.

En estos factors demografics, parlare de la romanisacio, i de la posterior poblacio,que a la seua volta sería la poblacio anterior a la conquesta mussulmana, i dels diversos elements racials i culturals vinguts en els nous invasors, per acabar parlant dels invasors cristians, i de la seua diversa procedencia i cultura.

Escomencem parlant del ibers, el poble que vivia aci ans de la vinguda del romans, pareix ser que el proces conegut com a romanisacio durà aproximadament 1000 anys, al cap del qual els ibers estaven totalment romanisats, i a soles quedava de la seua llengua alguns vocables en el llati vulgar que usaven.

Aci en lo que hui es coneix com a Valencia, no tinguerem apenes influencies celtes, poble centreuropeu que arribà a dominar casi tota Europa i misteriosament va retrocedir davant dels pobles gots. Per acabar despres reduits a uns pocs territoris arraconats pels romans. Els celtes invadiren entre uns atres territoris lo que hui es coneix com la Catalunya Vella. Este poble no s'assentà en Lleida, ni en Tortosa, com tampoc ho feu aci en Valencia. En aço lo que vinc a dir es que les possibles influencies d'este poble no es deixaren sentir aci, aço ya comporta un element diferenciador important entre els valencians i els catalans propiament dits (em referixc als que formaven part dels primitius comtats catalans, i no als que hui en dia es solen dir catalans, els temps canvien).

L’Imperi Romà despres de completar el proces ans mentat, va arrelar fortament entre els ibero-romans, fins al punt de donar figures lliteraries i filosofiques, i com no, tambe emperadors. Est imperi s’agotà i frut de la relaxacio de les costums, i pot ser de l’expansio del cristianisme (moviment religios que seria fonamental a la llarga per a conservar el romanç en les terres valencianes baix l’Islam) es produiren una serie d’invasions de pobles germanics, a nosatres el que nos tocà en gracia fon el Visigot, puix be fruit d’estes invasions es desfeu l’Imperi. Tambe es de destacar que part dels territoris que hui formen Valencia, estigueren en aquells anys baix el domini de Bisanci (la part de l’Imperi Romà que havia subsistit, el d’Orient) . No s’han investigat les possibles consequencies que este domini pogue eixercir.

Els Visigots conseguixen dominar tota la pell de bou, i frut d’este domini podem parlar dels visigots-ibero-romans, esta mescolança racial basicament formada per la poblacio ibera i la romana, en algunes traces de visigots; parlava un llati vulgar fortament influenciat pel substrat iber, i modificat lexicament per l'adstrat visigot.

Les hosts islamiques a la seua arribada, no formaven un tot homogeneu, ans al contrari (i dubte molt que tots els diversos components etnics, parlaren la mateixa llengua). Com es sabut elements de raça semitica, es dir araps ne vingueren molt pocs, la major part eren de les diverses tribus berebers que parlaven llengues diferents inclus entre ells mateixos. Totes estes tribus berebers fea relativament poc de temps que havien segut conquistats per l’Islam. I es ben sabut que el nort d’Africa que fon ans Cartago, fon molt romanisat, per intentar desfer qualsevol vestigi anterior als romans (atra cosa es que ho consiguiren). Puix be, la llengua d’estos invasors nort africans estaria prou influenciada pel llati, en la qual cosa tenim un eixercit mussulma en una bona barreja etnica i cultural.

Uns atres elements etnics diferenciats que vingueren en estos nous invasors pogueren ser perses i siris. I un element important degue ser el poble jueu, (pot ser que s'incorporaren despres de l'arribada de les tropes islamiques, o be, que ya es trobaren aci), lo que està clar es que parlaven una llengua propia i acabaren parlant el romanç nomenat sefardi, en la qual cosa vullc deixar entrevore que si estos pobladors pogueren deixar la seua llengua, atres tambe. Llance una pregunta als eminents investigadors i a vosatres jovens desinquets:

- "¿Sí els jueus qué convivien aci en els mussulmans i en els cristians, pogueren dependre el romanç i deixar la seua llengua, per qué no pogueren fer lo mateix els araps que tambe conviviren en els mossaraps (encara que ne foren pocs¿?)?".

I aixina en este maremagnum llingüistic, arriben a la peninsula i pretenen impondre la seua llengua. Pero lo mes llogic es que primer es produira un proces d'aprenentage per part dels components d'est eixercit invasor, de la llengua oficial en la seua religio, l'arap. Crec que es produiria entre la poblacio (em referixc a les dos comunitats majoritaries), un proces curios que denominaria de bipermeabilitat llingüistica. En este proces, les classes altes de la comunitat subyugada intentarien dependre la llengua dels dominadors, i al mateix temps les classes baixes entre els dominadors (que ya hem dit que no necessariament parlarien arap, sino atres llengues, o be un arap molt corrupte), intentarien dependre el parlar d'eixa gran massa de gent que ya habitava en la peninsula. Molts d'estos per conveniencia es convertirien a l'Islamisme per no pagar mes tributs que el restant de la gent, pero continuarien parlant romanç, i els menys afavorits entre els mussulmans com ya he dit, deprendrien eixe romanç per a poder entendre's i comerciar en la gran massa de poblacio recentment incorporada per la conquista, si fon tal conquista i no una simple transaccio de compra venda per part del reyet visigot de tanda que es despren de son propietat en favor del seu aliat el Califa de Bagdat.

Nos trobariem en una classe alta arabisada, una classe mija composta per mercaders i muladins rics, en moltes provabilitats de ser billingües (mes be diglossics), i unes classes baixes arromançades (analfabetes en qualsevol llengua). Tambe es provable degut a la llibertat de cult que els araps propiciaren, que hi haguera religiosos arromançats, pero instruits en el llati que gastaven en els rituals(1).

Per acabar de complicar-ho nos trobariem als jueus que dominarien les tres llengues (arap, romanç i hebreu). Pero que com hem dit ans acabaren parlant un romanç, el Sefardí.

Passa el temps i arribem al sigle XIII, els cristians derroten als mussulmans. Pero ans de l'arribada de les tropes aragoneses, arribà el Sit i les seues tropes, i en eixe sigle XII, encara quedaven mossaraps, que ell ficà en les muralles de la Ciutat de Valencia. Estos mossaraps parlaven la seua llengua, el romanç. Mor el Sit i el regne torna a ser moro. Ans d’arribar Jaume I, arribà Anfos el Batallador d’Arago, i pareix que 10000 mossaraps se’n van en ell cap a Arago. No creuen possible que estos mossaraps (que no crec que foren tots els que hi havien) o els seus decendents, pogueren tornar als pocs anys en companyia d’atre rei d’Arago de nom Jaume I, enyorant esta terra que havien perdut.

Quan dic que no serien tots els que hi havia en Valencia i el seu regne me permetixc recordar un passage de Escolano(2) a on es fa referencia a la donacio de 1000 florins d’or per part dels mossaraps de Sueca en l’any 1234 al nostre rei En Jaume I per a pendre el Castell de Cullera(3).

Llibre del Repartiment

Seguint el curs de l’historia, les tropes aragoneses arriben en guerrers Aragonesos, navarros, castellans, galecs, del mig dia frances (de totes les terres del sur de l'actual frança que eren aliats de Pere, el pare del rei En Jaume), francs, italians, etc.
(Ficar taula sifres d'Ubieto sobre les hosts)
D’entrada, aço nos pot donar una idea de la varietat de llengues que els cristians recent vinguts portaven, i totes elles influirien en certa mida en el romanç comu de la poblacio del Regne de Valencia. Es indubtable que els mes numerosos foren els aragonesos com ho demostren les sifres del Llibre del Repartiment, i els llibres d'Aveïnaments de la Ciutat de Valencia. Despres en importancia foren els catalans propiament dits (lo que hui es diu la Catalunya Vella, els catalans orientals).
(Ficar sifres del llibre de Toni pag 61-62)
Un atre element diferenciador entre les dos llengües el trobem en el provençal (i en tots els dialectes de la llengua d'Oc), els trobadors escrivien en est idioma, i aci llevat del poeta Gilabert de Proxità, Pere i Jaume March, no tenim practicament escritors en eixa llengua, prova de la poca influencia que estos parlars tingueren en la poblacio en general (pot ser que si que influiren en la cort pero el mateix rei En Jaume vol que tot es redacte en el romanç d'aci, deixant de banda parlars estranys a la poblacio general de banda, un atre factor es que els escritors d'aci volen que el poble els entenga i per aixo escriuen en una llengua (el romanç del poble) que tots puguen entendre). Les influencies no son tan grans com en els territoris de la Catalunya Vella que compartix el mateix substrat (inclus el celta).

Alguns dialectes occitants en companyia de l'aragones si que haurien influit en els parlars del Ducat de Lleida, (hui en dia encara compartixen frontera en l'aranes, que es una evolucio occitana) i no tant en el Marquesat de Tortosa(4), (quant mes al sur, menys influencia). Quan els aragonesos conquistaren estes terres, les quals es quedaren com a territoris autonoms entre ells i els catalans, seguiren una evolucio entre els dos parlars que els envoltaven.

La poblacio arap, d’estos territoris -Lleida i Tortosa- que mes poder economic tindria, i que tambe era la que mes conscienciada politico-religiosament estaria; sería la que abandonaria les seues llars buscant als germans que encara conservaven tot el seu modo de vida, en el sur en les terres de Valencia. Pero, este fenomen no es aduible a Valencia, ya que al finalisar el proces nomenat com a reconquista, la frontera en l'Islam es va perdre ( en temps de Jaume II, seria quan es perdria del tot eixe contacte, i mercet als tractats en Castella que es quedaria en Murcia) i no podien fugir d'aci (be, reyets i capitosts entre els araps, si que degueren poder fugir per les millors condicions economiques de les que disponien, normalment per la mar). Tots estos mussulmans no tenien per qué parlar arap, tal volta els dirigents i rics si que el parlarien, pero els de les classes miges i baixes, mesclats en eixos mossaraps (i no entre a dir si n'eren molts o pocs, a soles que existien), parlarien l'algemia per a entendre's i mes si els mossaraps a soles eren comerciants i estarien de pas o feya molt poques generacions (com sugerixen alguns investigadors, la qual cosa dubte molt), extrem este totalment indemostrat (el que foren comerciants o de pas, per supost). Sobre estos mossaraps vos recorde lo que uns paragrafs ans vos he indicat.

A modo de resum o conclusio sobre els factors demografics i culturals, s’ha de tindre en conte el factor cultural del poble invasor i de l’invadit. Sempre -sempre- s’impon la llengua del poble culturalment mes fort (no te res que vore la força de l’eixercit). Per aixo, Roma s’impon als ibers, pero en canvi els pobles germanics no s’imponen a la cultura romana; desgastat l’Imperi Romà, pero, encara en una cultura i en una llengua forta, resultava dificil per als araps impondre la seua llengua, ya que topaven en una llengua en un codic grafic ben estructurat, tan estructurat com la seua llengua culta (tant uns com atres parlarien parlars vulgars de les seues respectives llengues). L’invasio del cristians en Valencia –culturalment forta en aquell temps- no va supondre una substitucio llingüistica per banda d’uns pobles diversos i culturalment inferiors. Es de ressenyar que tant els que vingueren d’entre els cristians com els habitants del regne moro, es podien entendre ya que com he deixat clar parlarien un romanç mes o manco evolucionat.
Nos podem trobar eixemples al llarc dels sigles: Castella si que s’impon totalment en casi tota America. Tambe en epoques mes recents, nos trobem en que la força dels francesos en l’epoca de Napoleo era molt gran, pero la cultura autoctona era lo sufucientment forta per a que la llengua no es vera afectada. La mateixa va passar en Europa i els alemans.

Com ya he deixat entrevore en el titul de l'apartat vullc explicar cóm estaven els estats en el sigle XIII. La Corona d'Arago estava constituida per diversos estats; entre els que podriem nomenar estarien: el Regne d'Arago, el Comtat de Barcelona, el Ducat de Lleida, el Marquesat de Tortosa(5).

Fronteres i extensio d'Arago i Catalunya en 1236/1238. A. Ubieto

Territoris que hui formen part de Catalunya en aquells temps no ho eren, com es el cas de: El comtat d'Urgell, la Cerdanya (part de lo que hui es Girona junt a lo que hui es la Catalunya Nort Francesa).

En aço tindriem uns territoris autonoms que fins ben entrat el XIV o ya en el XV no formarien part de Catalunya sino que conservarien una autonomia entre els dos grans estats de la corona en pugna per incloure'ls en la seua esfera d'influencia. Sería la mateixa pugna que mantindrien a l'hora de la conquista de Valencia per eixamplar els seus dominis, i el seu poder de cara al rei (a major poder i grandaria, majors privilegis obtindrien).

Bibliografia.

Cabanes Pecourt, Desamparados. El "Repartiment" en la ciutat de Valencia. Anubar de. Zaragoza, 1977

Repoblación Jaquesa de Valencia. Anubar Ed. Valencia, 1980

Cabanes, Mª Dolors. Geografia i Repoblacio. Alacant. 1984

Costa i Català, Joan. El valencià, llengua viva. Rev. Filologia. RACV, nº4.Valencia, 1989

Ferrer i Navarro, Ramón. La repoblacio del reine de Valencia vista a traves del llibre del repartiment. Anales de la RACV.Valencia.1984

Francesc Lliso Genoves. Aragon, Lerida y Valencia, un viaje de ida y vuelta.

Antes y despues de la conquista de Valencia.

Gómez Bayarri, J.P. El valenciano un habla romance medieval.

SanValero, Julià. El pueblo del reino de Valencia.Valencia.1987

Ubieto Arteta, Antonio. Orígenes del Reino de Valencia. Zaragoza. 1981.

La inmigración en la Valencia medieval. Anubar Ed. Zaragoza, 1979.

Dos actitudes ante la reconquista de Valencia. Anubar, Ed. Valencia, 1977.

La leyenda del origen ilerdense de trescientas valencianas. Anubar Ed. Zaragoza, 1978

(1) NOTA: Recordem a Sant Pere Pascual, que va viure entre infidels, bisbe i autor de diverses obres ya mencionades.

(2) Escolano, Tomo II, pag. 86, 1ª. Citat per Burguera i Serrano, Amado, Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores. Tomo I, pag.241,246,247. Sueca, 1921

(3) Diago, Anales del Reyno de Valencia, lib. 7, cap.12, fol. 296. Citat per Burguera i Serrano, Amado, Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores. Tomo I, pag.247,248. Sueca, 1921

(4) Francesc Lliso Genoves.Aragon, Lerida y Valencia, un viaje de ida y vuelta.

(5) Ricardo Garcia Moya.Tratado de la Real Senyera.Ajunt.Val.

Sociollingüistica. Consciencia idiomatica

2008-09-06T14:58:00.000-07:00

La sociollingüistica es la disciplina que estudia la relacio de la societat i la llengua que eixa determinada comunitat parla.

El primer concepte important en el que nos tropecem es el de consciencia idiomatica. Podriem definir este concepte com el convenciment que te un determinat poble de tindre son particular parlar. Quan mes debil es la consciencia idiomatica d'un poble, mes provabilitats te de ser "atacat" per un atre poble. Els eixemples d'intents de fagocitar llengües veïnes paregudes, es donen per tota Europa.

El catedratic Alfons Cucó en un articul en la revista de l'Universitat de Valencia "Mètode"(1), nos fica un eixemple d'intent d'absorcio:

- Els implicats son el rus (absorbidor) i l'ucranià (absorbible). Els Sars els volgueren fer creure als ucranians que parlaven un dialecte del Rus corromput pel Polac. Son lliteratura absorbida, tot escrit en l'alfabet cirilic i adaptat a l'idioma rus per a justificar l'absorcio, (crec que les analogies en el nostre cas son ben evidents, i que aixo ho escriga un defensor de l'immersio llingüistica de la llengua Valenciana per part de la catalana, no te ni caps ni peus).

Aço mateix es produi entre el croata i el serbi; el serbi volgue absorbir al croata.

Cada poble te la potestat de decidir que es lo que parla, no som insectes o animals irracionals que no saben lo que es fan (be, o no sabem nosatres si saben lo que es fan), com per a que vinguen uns cientifics aliens al poble i nos diguen qué es lo que parlem i lo que estem aveats a usar. Es cosa comuna en sociollingüistica que els directament implicats son els qui millor saben l'identitat de lo que parlen, els llingüistes lo que fan es acordar uns signes convencionals i arbitraris per a poder entendre'ns, pero, poden dir lo que parlen com a part del poble, i poden opinar com a cientifics , pero les seues opinions, no tenen perque ser vinculants, ni molt manco sentar catedra (les opinions son opinions, i punt) si es fiquen en l'identitat de la llengua que normativisen i regularisen, estàn influint sobre l'objecte de la seua investigacio i normativisacio, d'una manera subjetiva.

Voldria eixemplificar-vos este punt en les opinions de un filolec de reconegut prestigi a nivell internacional, es tracta de Noam Chomsky, es Professor del Massachusetts Institut of Technology (MIT), es el creador de la gramatica generativa i de les seues declaracions a El Pais(2), podem extraure:

"…la primera i l’ultima paraula sobre cóm deu usar-se o dir-se una llengua la tenen el seus parlants. Per consequent, ni cientifics ni politics tenen res que dir de les fronteres que dellimiten a les llengues".

Preguntat sobre si eren els cientifics del llenguage o els politics qui tenien que determinar el nom de la llengua que es parlava en Valencia i la seua normativa, Chomsky fon contundent:

"Ni els uns ni els atres. Pero menys que ningu, els cientifics.(…) es un assunt en el que soles te que decedir la gent."

Bibliografia.

Fontelles i Fontestad, Antoni. Societat, Ciencia i Idioma Valencià. Col. Al vent. Lo Rat Penat. Valencia, 1997

(1) Alfons Cucó.Models llingüistics i democracia politica:unes notes.pag.29.Revista "Mètode" num.12.Univ.Val.Valencia.1992

(2) Noam Chomsky: "El billingüisme i el plurillingüisme son una realitat creixent". Articul. El Pais. 28-10-98

Inteligibilitat llingüistica

2008-09-06T14:57:00.000-07:00

Moltes voltes quan als defensors de l'unitat llingüistica ya no els queden mes arguments per a defendre les seues tesis recorren al de la mutua inteligibilitat i, a sovint, nos diuen coses com:

- "Es que yo en un catala m'entenc", o "¿Als andalusos els entens? puix parlen castellà".

Son excuses prou comunes, en el primer cas depen del grau de coneiximent dels dos parlants de les respectives llengües. Com ya he deixat entrevore ans, la normalisacio catalana es feu en base als nostres classics, i a fiches de lexic que valencians, alguns de bona fe i uns atres de no tant bona fe, donaren als catalans i els ajudaren molt; per tant, molt del lexic era nostre i ara l'hem de compartir en ells perque ells no el tenien, i el necessitaven per a diferenciar-se del castellà i sobre tot del provençal.

Es mes, el fet de que dos persones s’entenguen quan parlen depen:

De l’experiencia que tinguen del parlar de l’atre.

Del grau de coneixeiment del o dels temes tractats.

De l’interes, sobre tot de l’nteres que es tinga en entendre a l’atre.

Del nivell cultural dels interlocutors.

Del contacte entre parlants de les dos bandes (per aixo l’interes dels catalanistes per dominar els mijos(1)).
Etc.

Un eixemple ben aclaridor sobre el fenomen de l'inteligibilitat llingüistica nos el trobem en les llengües escandinaves(2) (noruec, suec, danes, feroes, islandes), entre totes elles s'entenen.

Un eixemple de la semblança tan gran entre estes llengües nos el dona Antoni Fontelles,(3) en les intruccions de un joguet que es en part comestible es pot llegir(lo que esta en valencià a segut traduit del castella):

· "Lligga i guarde: joguet no apte per a menors de 3 anys. Les parts chicotetes podrien ser ingerides o aspirades".

· (Suec) "OBSERVERA: Overraskningsleksaken skall inte ges till barn under 3 ar. Sma delar kan fatsna i halsen eller näsan."

· (Danes) "VIGTIGT: Ma ikke gives till bø rn under 3 ar. Smadele kan sæ tte sig fast i hals eller nese."

· (Noruec) "OBS: Ma ikke gis til barn under 3 ar. Sma deler kan sette seg fast i halsen eller nesen."

(Sense comentaris).

I el cas mes extrem el trobem entre el noruec i l'islandes. El noruec fon totalment implantat en l'illa, l'illa repoblada de nou, i hui en dia es consideren dos llengües diferents. L'islandes degut a la seua insularitat ha conservat les seues caracteristiques mes arcaiques, mes pures; en canvi, el noruec a l'estar en contacte en el restant de llengües escandinaves ha evolucionat.

Respecte a l'atra excusa, depen del grau de coneiximent de les respectives variants, i del grau de coneiximent de la variant estandar per part de les dos parts.

Tenim eixemples de llengües com es el cas del chinenc que entre els diversos dialectes no s'entenen.

En tot cas les diferencies entre un andalus i qualsevol parlant del castellà son basicament fonetiques, encara que tambe de lexic, pero no tan acusades com en el nostre cas.

Personalment, pense que els andalusos, com nosatres tenen motius de sobra per a exigir una autonomia. ¿I en quins criteris cientifics anaven a opondre’s els eminents filolecs a l’independisacio de l’andalus?

En el nostre cas les diferencies son a banda de fonetiques i lexiques, morfosintactiques, conjuguem els verps de manera diferent, utilisem el femeni i el masculi per a casi tot (valencianiste, valencianista), els plurals en -ns- (jovens vs joves) son molt mes estesos i freqüents en la nostra llengua respecte de la catalana, etc.

Bibliografia sugerida.

Lanuza i Ortuño, Chimo. Valencià, ¿Llengua o dialecte? Col. Al vent. Lo Rat penat. 1983. 2ª Edicio 1994. Valencia.

(1) Veieu sobre els mijos de comunicacio: Fontelles i Fontestad, Antoni. Els mijos de comunicacio: formadors, informadors i deformadors de la realitat. Pub. Cursos. nº 52. Lo Rat penat. Valencia, 1994.

(2) Vore conferencia de: Gimeno i Juan, Manolo. Els conflictes llingüistic en Europa. EVP. Valencia. 1999 en Cicle de conferencies de EVP.

(3) Fontelles i Fontestad, Antoni. Societat, Ciencia i Idioma Valencià. Col. Al vent. Lo Rat Penat. Valencia, 1997. Pag.201

Normativisacio i normalisacio. Evolucio normativa

2008-09-06T14:43:00.000-07:00

Be, primer que tot, s’ha de distinguir clarament entre normativisacio i normalisacio, que responen a conceptes totalment diferents. La normativisacio fa referencia a l'aplicacio de normes, es dir un codic grafic per a un determinat llenguage, en canvi la normalisacio vol dir fer un us normal d'una determinada llengua gastant les seues normes. Lo d'us normal equival a dir que s'ha d'utilisar en tots els camps i disciplines del saber, no a soles restringida a unes arees determinades.
En quant a la tradicio grafica i normativa per a la nostra llengua, es remonta a l'Ortografia de Nebot (1910), al voltant d'esta ortografia un grup de valencianistes s'agruparen i la consensuaren, pero sempre hi havia qui no volien consens (a soles volien consens respecte a les normes del I.E.C.).

Ortografía Valenciana Clásica de D. José Nebot i Pérez, Valencia 1910

Apuntes para una gramática Valenciana Popular, del mateix autor. Valencia, 1884.

En 1914 el Pare Lluïs Fullana i Mira trau la seua proposta ortografica, que podem considerar una evolucio de la de Nebot. La següent fita historica en este camp foren les normes del 22 o Normes Quaqueres, de Josep Ma Bayarri.

Josep Mª Bayarri i Hurtado

Qartilla Valensiana. Una proposta ortografica de Josep Mª Bayarri

Pero totes estes propostes foren utilisades per una part dels "valencianistes", els atres seguiren usant les normes del I.E.C.
En aço arribem al 32 i se fa firmar al Pare Fullana unes normes que ell considerava no aptes per al valencià, ya que en uns poc mesos torna a traure una reedicio de les seues propies normes. Sobre les normes del 32 es convenient saber que, com els propis catalanistes enterats diuen, son una copia-adaptacio de les del I.E.C. A mes, una mala copia, ya que contenen moltes incorreccions, molts erros filologics i, sobre tot, comporten tantes confusions que queden automaticament invalidades per a ser considerades unes normes factibles de ser aplicades, i desenrollar una gramatica d’elles.
En acabar la Guerra Civil, dos grans intelectuals creen l'editorial Torre, i gasten unes normes diguem-ne propies (ajustant-se lo mes possible a les Bases d'Ortografia Valenciana del 32) . Al mateix temps els atres s'havien deixat totalment de banda els acorts de Castello i es ficaren a gastar les normes de l'I.E.C..
En 1981 en el monasteri de Santa Maria d'El Puig, en un aplec a on es donà cita lo mes granat del mon cultural valencià, s'acordà el recolzament i l'utilisacio d'unes normes que, guardant un ben conseguit equilibri entre la tradicio escrita, la tradicio normativa i la norma d’us generic valenciana, busquen tancar l'anarquia ortografica de tots aquells que pensen que la Llengua Valenciana es una llengua neollatina independent de qualsevol atra llengua.

Acte d'adhesio a la proposta ortografica de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana. Real Monasteri d'El Puig, 7 de març de 1981

Este acort fon propiciat per la R.A.C.V. sobre les normes elaborades per la seua Seccio de Llengua i Lliteratura.
Ultimament l'atre sector ya te menys inconvenients per a dir que utilisa el catala, encara que continuen venent l'idea als mes jovens en els instituts que s'usen les normes del 32, la qual cosa es del tot falsa.

Bibliografia sugerida.

Vila i Moreno, Alfons. Normes d’ortografia valenciana. Lo Rat penat. Valencia, 1995.
Vila i Moreno, Alfons. Base Ortografiques de Castello de 1932 comparades. Lo Rat penat. Valencia.

Marc Llegal

2008-09-06T14:42:00.000-07:00

1.- Acta de les llibertats de l'UNESCO.(1)

Acort de l'UNESCO de 1954:

1.- La llengua materna es el mig natural d'expressio d'una persona; i una de les seues primeres necessitats es desenrollar al maxim la seua aptitut per a expressar-se.

2.- Tots els alumnes han de començar els seus cursos escolars en la llengua materna.

3.- No existix res en l'estructura d'una llengua que impedixca convertir-se en un vehicul de civisacio moderna.

4.- Si la llengua materna resulta adequada, en tots els aspectes, per a servir de vehicul d'instruccio en les Universitats i establiments d'ensenyança, es precis utilisar-la com a tal.

UNESCO 1960:

Art. 5, Apartat 1.c) S'ha de reconeixer als membres de les minories nacionals el dret a eixercir les activitats docents que les son propies, entre elles, la d'establir i mantindre escoles i, segons la politica de cada Estat en materia d'educacio, utilisar i ensenyar el seu propi idioma.

Apartat 2. Els Estats, parts integrants de la present Convencio, es comprometen a pendre totes les disposicions que calguen per a garantir l'aplicacio dels principis enunciats en l'Apartat 1 d'est articul.(Espanya deposità l'Instrument d'Acceptacio, el dia 30 d'agost de 1969. El text de la Convencio fon publicat en el Bolleti Oficial de l'Estat del dia 1 de novembre de 1969.)Sense comentaris.

UNESCO 1962:

" En resum, l'extermini d'una cultura i d'un poble son una mateixa cosa."

2.- Constitucio de l'estat espanyol.

En la constitucio podem llegir en l'articul 3:

Apartat 2: Les atres llengües espanyoles seran tambe oficials en les respectives Comunitats Autonomes d'acort en els seus estatuts.

Apartat 3: La riquea de les distintes modalitats llingüistiques d'Espanya es un patrimoni cultural que sera objecte d'especial respecte i proteccio.

3.- L'Estatut d'autonomia valenciana.

En el nostre estaut podem llegir:

"Articul septim:

U. Els dos idiomes oficials de la comunitat autonoma son el valencià i el castellà. Tots tenen el dret a coneixer-los i usar-los.

Dos. La Generalitat valenciana garantisarà l'us normal i oficial de les dos llengües i adoptarà les mides necessaries per a assegurar el seu coneiximent.

Tres. Ningu podra ser discriminat per rao de la seua llengua.

Quatre. S'otorgarà especial proteccio i respecte a la recuperacio del valencià.

Cinc. La llei establirà els criteris d'aplicacio de la llengua propia en l'Administracio i en l'ensenyança.

Sis. Per mig de llei es dellimitaran els territoris en els quals predomine l'us d'una o una atra llengua, aixina com els que poden exceptuar-se de l'ensenyança i de l'us de la llengua propia de la Comunitat."

4.- Llei d'us i ensenyança de la llengua valenciana.

En el Preambul d'esta llei podem trobar que i com es categorisa i definix al valencià, en el seu apartat cuart:

"(...) La Generalitat Valenciana te un compromis irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat autonoma i d'una manera especial en la recuperacio del valencià, llengua historica i propia del nostre poble, del qual constituix la mes peculiar senya d'identitat.(...)"

En el titul preliminar "Principis generals", i mes concretament en l'articul segon podem llegir:

"Articul segon:

El valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüencia, tots els ciutadans tenen dret a coneixer-la i a usar-la oralment i per escrit tant en les relacions privades com en les relacions en les instancies publiques."

Tambe es interesant llegir el titul primer "De l'us del valencià", i mes concretament el capitul primer "De l'us oficial", i el seu articul septim que diu:

"Articul septim:

U. El valencià com a llengua propia de la Comunitat Valenciana, ho es tambe de la Generalitat i de la seua administracio publica, de l'administracio local i de les atres corporacions i institucions publiques depenents d'aquelles."

Podem trobar-nos mes eixemples de la categorisacio del valencià com una llengua, en l'articul 18, en el punt tercer, per eixemple:

"Articul 18:

Tres. El valencià i el castellà son llengües obligatories en els plans d'ensenyança dels nivells no universitaris, llevat de l'excepcio feta en el punt u."

(1) Col. Valldaura.Doctrina sobre la llengua valenciana.Valencia.1992.pag 64,65.

L'Himne Nacional i atres himnes

2008-09-06T14:36:00.000-07:00

L'himne nacional ha de ser al meu entendre el mateix de Maximilià Thous Orts i Josep Serrano i Simeón al qual a soles se li ha de canviar el primer vers, i despres unes chicotetes modificacions per a adaptar-lo a l’actual sentiment nacionaliste dels valencians en uns casos (a on diu regio pel terme nacio) i per a corregir alguns chicotets defectes llingüistics en uns atres casos. Recordeu que la -d- de les terminacions -ada / -ades s’escriuen, pero noes pronuncien ( per aixi van entre parentesis), llevat d’alguns casos en que ho exigix la metrica. La transcripcio sansera de l’himne "actualisat" sería la següent:

L'HIMNE NACIONAL.

Tots baix dels plecs de la nostra senyera,
junts i a una veu germans vingau,
¡Ya en el taller i en el camp remoregen
cantics d'amor, himnes de pau!

Tots baix els plecs de la nostra senyera,
junts i a una veu germans vingau,
¡Ya en el taller i en el camp remoregen
cantics d'amor, himnes de pau!

¡Pas a la nacio que alvança en marcha triumfal!

Per a tu la vega envia la riquea que atesora
i es la veu de l'aigua cantic d'alegria
acordat al ritme de guitarra mora...

Paladins de l'Art ofrenen ses victories jagantines;
i als teus peus sultana tots jardins estenen
un tapis de murta i de roses fines.

Brinden fruites dora(d)es els paraïsos de les Riberes;
pengen les arraca(d)es baix les arcà(d)es de les palmeres,
palmeres...Sona la veu amada i en potentissim vibrant reso,
notes de nostra albada canten les glories de la Nacio.

Valencians: en peu alcem-nos.

Que nostra veu la llum salude d'un sol novell.

Tots baix els plecs de la nostra senyera,
junts i a una veu, germans vingau.
¡Ya en el taller i en el camp remoregen
cantics d'amor, himnes de pau!

¡Flamege en l'aire nostra Senyera!

¡Gloria a la Patria!

¡Vixca Valencia!

¡Vixca,
Vixca,
Vixca!

Els atres himnes als que fea referencia l'apartat, son El vent de ponent i La canço de lluita (1922-1924). Per lo que respecta al primer, alguns valencianistes creuen que deuria ser l'himne dels valencians; el segon es un himne reivindicatiu que algunes associacions jovenils el tenen com a propi (J.N.U.V. i JJ.RR.). S’inclouen per a que vosatres jovens tingau tots els referents en este tema dels himnes i pogau cantar lo mes reivindicativament possible com a bons nacionalistes.

Respecte al primer es tracta d’un poema que resultà guanyador del primer premi del "Concurs d’Himnes" oferit per "Patria Nova". Es presentà baix el lema: "Sant Jordi, Mata l’aranya", i va ser continuament publicat per les distintes revistes i semanaris valencianistes. Es un himne reivindicatiu de llibertat front a l’opressio centralista. La lletra es de Lluïs Cebrián Ibor (1915) i la musica es d’autor desconegut (1917).

La Canço de Lluita (1922-1924) la lletra del qual es de M. Thous Llorens, es un himne reivindicatiu i alternatiu a l’Himne Regional de son pare, considerant-se per amples sectors del valencianisme com l’himne nacional. La musica es de Miguel Asensi.

VENT DE PONENT.

¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...

Llauradors, nostra terra perilla.
Agermanats, l'amor sant defengam.
Vil estrany maganchos nos humilla...
¡Valencians, per la Patria breguem!

¡Defemgam la nostra casa,
geni i llengua, sanc i raça!
¡Per honor i dignitat!
¡Per la santa dignitat!

Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...

¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...

¡Poble meu, poble meu, qui t'ha vist,
fort, gojos...i ara debil i trist!...
Dones flors i te tornen espines.
Treballant, treballant, t'arruines.

Fores l'alba llevantina;
teua fon la mar llatina;
escampà ta gloria el vent...

¡I ara esclau d'un fort ponent!...
Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...

¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...

Rompa fort nostre clam, colliters.
Del cultiu detingam els quefers:
El Ponent malait tot ho arrasa,
els verts camps i la sanc nos abrasa.

¡Alcem murs, alcem racers
protectors de nostra casa...
i refresque nostra llar
l'alenada de la mar!...

Vent de ponent marcix la collita.
Vent de Ponent lo cor debilita
i el nafra i el crema, gelat o ruent...

¡Vent de Ponent!...
¡Vent de Ponent!...

LA CANÇO DE LLUITA.

Valencians, prou de temps s'alluntarem
oblidant-nos de que erem germans.
Ajuntem-nos, que ya ha arribat l'hora
de ser lliures i de ser valencians.

Ya sobre els camps d'Iberia
per tot arreu esclaten
les flors que son el simbol
de patria i llibertat,
i mentres atres cullen
els fruits de la victoria,
el poble de Valencia
no deu d'estar parat.

Valencians, defengam nostra terra
contra lladres, bochins i tirans;
ajuntem-nos, que ya ha arribat l'hora
de ser dignes de ser valencians.

Agraïm l'amor pur de Valencia
que nos vol vore units i germans,
i els fills nostres diran recordant-nos,
que som dignes de ser valencians.

Junt a la mar blavosa
i al cim de la montanya,
la voluntat del poble
nos ha posat un niu;
de front, a l'aire lliure
el nostre pit s'eixampla
i al bes del sol que abrasa
el nostre cor hui reviu.

Valencians, defemgam nostra terra
contra lladres, bochins i tirans;
ajuntem-nos, que ya ha arribat l'hora
de ser dignes de ser valencians.

Uns atres elements culturals propis

2008-09-06T14:29:00.000-07:00

En est apartat ficare elements diversos, com una especie de cambra o palliça a on tot s'amontona arreu.

Un element cultural importantissim que nos identifica com a poble diferencial i diferenciat es el deport nacional, la pilota valenciana. Es un joc d'ampla tradicio, i en moltes modalitats, que li donen una diversitat que el fa molt ric i vistos. El millor llibre sobre el nostre deport es el d'Aureli Lopez(1). Hui en dia es troba agotat, pero Lo Rat Penat te un Quadern de Cultura a on se pot trobar un resum, que vos pot donar una idea molt bona de lo que es el nostre deport nacional. Des d'estos fulls vos anime a visitar els trinquets, i a aficionar-vos per este joc tan nostre. Si d'esta crida ix un planter de grans figures millor que millor.

Quadro de Josep Bru. Llargues - Valencia 1881

Un atre element important en l'idiosincrasia del nostre poble es l'amor per la musica, i la bona prova d'aço es la quantitat de bandes de musica que hi ha per tota la nacio.

La polvora i la llum dels castells artificials son unes manifestacions culturals que als valencians nos solen agradar, i formen part intrinseca de les nostres festes mes genuïnes.

L'amor al Foc encara que comu, en moltes i diverses festes escampades per tot el païs, no es privatiu ni exclusivament nostre (encara que les nostres festes mes amplament conegudes tinguen ad est element com a base), sino propi de molts pobles mediterraneus.

Els nostres balls tradicionals (la dansada) i els nostres cants (especialment el cant d'estil (albades, riberenquens, u, u i dos, u i dotze)), son manifestacions de primer orde (si es que les diverses manifestacions culturals se poden catalogar), que cal potenciar i conrear i per aixo des d'estes llinies vos emplace a que deprengau a ballar i cantar per a no perdre tot allo que nos fa un poble unic i irrepetible, tot aço es per si mateixa una mostra de nacionalisme, lluitar per conservar tots els elements culturals que nos son propis.

Danses tradicionals

Fer-vos notar que estes manifestacions culturals ans mentades (els balls i els cants) tenen poc que vore en els balls catalans, i si, per contra en els aragonesos: ¿Foren selectius en la seua invasio?, ¿cóm es que nos portaren la llengua i uns atres aspectes culturals no?, ¿o es que abans de l’invasio aragonesos i catalans "es van repartir lo que anaven a ensenyar-nos"? El nostre caracter obert i despreocupat (meninfot), tambe es una caracteristica del nostre poble, pero esta manera de ser oberta i despreocupada, no vol dir passotiste i desarrelament com fan molts per negligencia o per comoditat (tan culpable es el que nos ven, com el que no fa tot lo absolutament necessari, lo imprescindible per a evitar que nos venguen), possiblement tinga mes que vore en el caracter obert, cosmopolita i transigent del poble valencià; afable, democrata i tolerant per naturalea.

(1) Aureli Lopez i Muñoz. La Pilota Valenciana. Valencia. 1984.

Despedida

2008-09-06T14:25:00.000-07:00

Be, jove, o no tan jove amic/ga valencianiste/a, espere que este breu manual t'haja servit per aclarir un poc els dubtes i els nuvols que tenies en lo cap, que no et deixaven vore en claritat lo que forem i lo que en la teua ajuda podem arribar a ser. Espere que nos trobem algun dia per eixos camins del mon, i nos pogam fer unes birres a la salut d'esta terra encesa en flames que clama per tot lo que estan fent-li.

Un fort abraç amic/ga valencianiste/a, i tambe als que no ho sou.

VIXCA VALENCIA LLUIRE.

------------------------------------------------------------
Iniciació al valencianisme Vendrell i Matoses, Salvador J; ISBN: 84-89069-46-8; Dep. llegal: V-3804-1998; Preu: 6€ Ed. Lo Rat Penat.

Esta obra vol ser com una guia bàsica per ad aquell que s’acosta per primera volta a voler conéixer més i millor, les peculiaritats que caracterisen als valencians, les seues senyes d’identitat i els principis d’un valencià que vol eixercir com a tal. Un repàs per l’història, la llengua, que ha de tindre present els símbols, i en definitiva per aquells conceptes que nos fan ser un poble diferent i diferenciat.

+ info: Lo Rat Penat